Gràcies, presidenta. Molt bon dia a totes i a tots. Vox ens porta avui una moció que parla de l’hivern demogràfic i ho fa amb aquests termes. Uns termes poètics i pausats, però que en realitat ens parlen del crit, del crit, del grito desesperat de la població espanyola que, segons els d’Abascal, posa en una situació d’extrem perill el futur d’Espanya. Per nosaltres, diputades i diputats, aquesta moció constata dues coses. La primera, el programa de l’extrema dreta està farcit de postulats feixistes i anti científics. Fins aquí cap novetat. Res que no haguem sentit abans de Vox. La segona cosa, i si m’ho permeten més important, constata que el programa econòmic de l’extrema dreta global, encarnada per Vox, no s’aguanta per enlloc. De fet, m’atreviria a dir que fa aigües per tot arreu. I m’explico. Parlen d’augmentar la despesa pública amb més prestacions. Parlen de l’educació gratuïta de 0 a 3 anys i parlen també d’accés a l’habitatge, però ho fan des d’una perspectiva de gènere i absolutament caduca. De fet, des d’una perspectiva digna, digna de principis del segle passat, no se n’adonen? Dipulades i diputats de Vox? A la vegada, proposen retallades d’ingressos per tot arreu. Volen acabar amb la progressivitat de l’IRPF i que qui hereta i té majors fortunes, doncs acabi no pagant res. Tanta paraula buida sobre els treballadors i l’única cosa que fan és estar al servei d’un ordre absolutament reaccionari internacional que els dicta, els dicta exactament el que han de fer i a quins grans patrimonis han d’afavorir. Mirin. D’això se’n diu no saber què es vol. Més enllà del que segur que no es vol i el que segur que no volen vostès és diversitat. El que segur que no volen vostès és convivència. En definitiva, el que no volen vostès és un estat del benestar fort que permeti el més important de tot, que és conciliar de veritat. Davant de tanta diarrea discursiva, deixi’m dir-ho així, Esquerra Republicana som on hem estat sempre. Som al costat d’una fiscalitat justa per poder tenir polítiques públiques, dignes, polítiques públiques de qualitat que permetin a tots els ciutadans viure millor, senzillament viure millor i decidir qualsevol cosa, decidir-la lliurement.
I una última reflexió, al meu entendre, també important. Mirin, l’evolució del nombre de naixements depèn de dos factors, de dos. El primer, la xifra de candidates a ser mares, és a dir, la xifra de les dones que estan en una edat fèrtil. La segona, les possibilitats i/o les ganes d’aquestes dones a tenir fills. Avui tots dos factors van a la baixa, però l’important és la decisió de la dona a l’hora d’escollir. I vostès s’han deixat unes quantes raons. N’han donat moltes, de raons, molts números, moltes estadístiques, molts percentatges, però s’han deixat varies raons. Mirin, hi ha una raó que els semblarà a vostès bona o no bona, però hi ha moltes dones que no volen tenir nens que no volen tenir fills perquè senzillament no els agraden els nens. I és legítim. Hi ha qui pensa que ja som massa persones en aquest planeta, que precisament no fa falta més gent en aquest planeta. També hi ha qui creu que la millor opció és adoptar o encara millor, hi ha moltes persones que creuen que la millor opció, a banda d’adoptar, és acollir. I els hi explico. Sàpiguen vostès que la cultura de l’acolliment avui és una necessitat. D’altres dones estan convençudes que la millor opció és no tenir fills per no contribuir al canvi climàtic. I defensen, i ho fan aferrissadament, que reduir la població mundial ajuda també a salvar el planeta. I això creguin-me que tampoc és una banalitat. Hi ha altres dones que, davant de la relaxació de les normes socials i religioses, per fi, doncs, prefereixen dedicar el seu temps i les seves energies a l’oci o senzillament a tirar endavant una bona carrera professional.
En definitiva, acabo presidenta, la clau està en tenir unes polítiques fortes que ens permetin, òbviament, l’accés a l’habitatge. Unes polítiques fortes que ens permetin una feina ben remunerada. També una feina amb uns horaris, important que faci compatible la vida personal i la vida laboral. Un bon accés als serveis públics, com deia, públics i de qualitat i en definitiva, poder inde independència independitzar-nos abans dels 30 anys, però sobretot poder escollir lliurement el que ens doni senzillament la gana i fer-ho com a dones i fer o també com a ciutadanes.
Moltes gràcies.
Gracias, presidenta. Muy buenos días a todas y a todos. Hoy VOX nos trae una moción que habla de invierno demográfico, y lo hace en estos términos, unos términos poéticos y pausados, que, sin embargo, en realidad nos hablan del grito, del clamor desesperado de la población española, que, según los de Abascal, coloca en una situación de extremo peligro el futuro de España. Para nosotros, diputadas y diputados, esta moción constata dos cosas. La primera: el programa de la extrema derecha está repleto de postulados fascistas y anticientíficos. Y, hasta aquí, eso no es ninguna novedad, nada que no hayamos escuchado antes de boca de VOX. La segunda cosa —y, si me lo permiten, más importante aún— constata que el programa económico de la extrema derecha global encarnada por VOX no se sostiene por ninguna parte. De hecho, me atrevería a decir que hace aguas por todas partes. Me explico. Hablan de aumentar el gasto público con más prestaciones, hablan de la educación gratuita de 0 a 3 años y hablan también del acceso a la vivienda, pero lo hacen desde una perspectiva de género absolutamente caduca; de hecho, desde una perspectiva digna de principios del siglo pasado. ¿No se dan cuenta, diputadas y diputados de VOX? A la vez, están proponiendo recortes de ingresos por todas partes. Quieren acabar con la progresividad del IRPF y que quienes hereden y tengan mayores fortunas acaben no pagando nada. Tanta palabra vacía sobre los trabajadores y lo único que hacen es ponerse al servicio de un orden internacional completamente reaccionario que les dicta exactamente lo que deben hacer y a qué grandes patrimonios deben favorecer. Eso se denomina no saber lo que uno quiere, más allá de lo que seguro no desean. Y lo que seguro no desean ustedes es diversidad, lo que seguro no desean ustedes es convivencia. En definitiva, lo que ustedes no quieren es un estado del bienestar fuerte, que permita lo más importante de todo, que es conciliar de verdad. Y, ante tanta diarrea discursiva, si me permiten decirlo así, Esquerra Republicana se sitúa donde ha estado siempre, estamos del lado de una fiscalidad justa que nos permita dotarnos de políticas públicas dignas y de calidad que permitan a todos los ciudadanos vivir mejor, sencillamente, vivir mejor y decidir cualquier cosa, decidirla libremente.
Quiero hacer una última reflexión, a mí entender importante. La evolución del número de nacimientos depende de dos factores: el primero, la cifra de candidatas a ser madres, es decir, la cifra de mujeres que se encuentran en edad fértil; y el segundo factor son las posibilidades y las ganas de estas mujeres de tener hijos. Hoy, estos dos factores van de capa caída, pero lo importante es la decisión de la mujer a la hora de escoger y ustedes se han dejado unas cuantas razones, han argumentado muchas razones, muchos números, estadísticas y porcentajes, pero se han olvidado en el tintero varias razones. Hay una razón, que a ustedes les puede parecer buena o no, pero hay muchas mujeres que no quieren tener hijos, porque sencillamente no les gustan los niños y eso es legítimo. También hay quien piensa que ya somos demasiados en este planeta, que precisamente no falta más gente en este planeta. También hay quienes creen que la mejor opción es adoptar; o, mejor aún, hay muchas personas que creen que la mejor opción, además de adoptar, sería acoger. Y les cuento: sepan ustedes que la cultura de la acogida hoy es una necesidad. Otras mujeres están convencidas de que la mejor opción es no tener hijos para no contribuir al cambio climático y defienden, y lo hacen con ahínco, que reducir la población mundial ayuda también a salvar el planeta y eso, créanme, tampoco es ninguna banalidad. Y otras mujeres, frente a la relajación de las normas sociales y religiosas, por fin, prefieren dedicar su tiempo y sus energías al ocio o, sencillamente, a sacar adelante una buena carrera profesional.
En definitiva —y termino ya, señora presidenta—, la clave estriba en tener unas políticas fuertes, que nos permitan, obviamente, el acceso a la vivienda; unas políticas fuertes que nos permitan un empleo bien remunerado y un empleo con unos horarios que hagan compatible la vida personal y la vida profesional, un buen acceso a los servicios públicos y de calidad y, en definitiva, poder independizarnos antes de los treinta años, pero, sobre todo, poder escoger libremente lo que nos dé sencillamente la gana y hacerlo como mujeres y hacerlo también como ciudadanas.
Muchas gracias. (Aplausos).