Gràcies, president. Senyories, aquesta iniciativa té com a objectiu garantir la seguretat dels pacients des de la millora de les condicions de treball del col·lectiu d’infermeria. Com a iniciativa legislativa popular va recollir 660 000 firmes el 2019, abans de la pandèmia de la covid‑19. Estem segurs que haurien estat milions si s’haguessin recollit després de la pandèmia. Totes i tots recordem perfectament aquelles sortides a finestres i a balcons per aplaudir la feina dels sanitaris, herois i heroïnes en una de les vivències més dures que ens ha tocat afrontar: en dos anys, gairebé 100 000 morts a tot l’Estat, 24 000 a Catalunya. De nou, des d’aquí, gràcies a tots els membres del col·lectiu sanitari per cuidar‑nos arriscant la vostra vida. Afortunadament, ha quedat enrere aquell episodi que va portar al col·lapse qualsevol model sanitari, però la sanitat postpandèmia segueix patint, i de quina manera, les tensions lògiques de quan no hi ha prou personal per fer front a tota la demanda assistencial. I això es tradueix en estrès, en pressió sobre les bates blanques i, molt especialment, sobre les infermeres i els infermers.
La professió ha donat un cop al damunt de la taula per reclamar solucions en moltes ocasions; fa unes setmanes, aquí mateix, al Congrés, quan la representant de la comissió promotora d’aquesta iniciativa legislativa popular denunciava que aquesta iniciativa, nascuda fa més de cinc anys, va ser prorrogada fins a vuitanta‑tres vegades la legislatura anterior. Avui, si es pren en consideració, es tornarà a posar en marxa el rellotge de la tramitació parlamentària, i totes i tots hem d’estar a l’alçada de qui ens cuida a la consulta, al domicili, a l’hospital o a d’altres serveis. Ara som nosaltres els que ens hem de cuidar d’ells, però, si m’ho permeten, nosaltres, a Junts, el que els diem és que ho volem fer des de Catalunya, perquè per això tenim les competències.
Més infermeres és més salut, més seguretat i menys despesa. La sobrecàrrega sobre les infermeres fa que els pacients tinguin un major risc de patir errades sanitàries, com en la medicació, o complicacions evitables, com infeccions hospitalàries o les conegudes úlceres de pressió, que es tenen per estar massa sovint en una mateixa posició. També hi ha més possibilitat d’allargar l’estada a l’hospital o que hi hagi un major nombre de reingressos, i això té un gran cost sanitari i, a més, un major risc de mort. Aquestes afirmacions estan basades en els estudis desenvolupats per la infermera Linda Aiken al llarg de trenta‑cinc anys de professió i en més de trenta països. Linda Aiken, que és, per cert, doctora honoris causa per la Universitat de Vic, on van tenir molt clar —molt clar— el valor del seu treball d’investigació i anàlisi.
Som conscients que el sistema va sobrepassat des de fa molts anys. A Catalunya patim una situació d’infrafinançament que posa molt complicat el dia a dia. Estem farts de reclamar‑li a l’Estat més recursos, en part per fidelitzar les infermeres en actiu mitjançant el reconeixement econòmic més enllà del social i del laboral. Això podria evitar que moltes hagin de marxar a l’estranger, ajudaria a recuperar les exiliades i també les que han abandonat la professió, cremades per la sobrecàrrega de treball que suporten. Estem parlant d’un dèficit de 19 000 infermeres a Catalunya, més de 120 000 a tot l’Estat, per tant, d’un problema que de ben segur no s’arregla posant en una llei que s’ha de reduir el rati d’infermeres per pacient, senzillament perquè això no es podrà complir. Per tant, necessitarem altres mesures.
Malgrat ser insuficients, les infermeres són les professionals més nombroses del sistema i massa sovint no tenen el poder de decisió que meriten. És important entendre que estem parlant de graduades en infermeria, i moltes d’elles especialistes via EIR com a infermeres residents amb quatre més dos anys de formació. Fa gairebé un any vàrem demanar a la ministra de Sanitat que impulsés el reconeixement de la categoria professional de la infermeria, com a facultatius que són, en l’escala i amb la solució econòmica que tingui en compte la preparació acadèmica. Acabem de veure com de nou les accions del ministeri són de cost zero; reconeixement laboral, sí, però no econòmic. Mentre el ministeri aplica el seu cost zero, la sanitat de Catalunya afronta cada any un sobrecost de gairebé 3000 milions, el que suposa un 20 % extra del pressupost total, que és de 13 000 milions. I, mentrestant, el Govern espanyol va ampliant la cartera de serveis. Necessitem més recursos per poder millorar les condicions econòmiques dels nostres professionals sanitaris, incloses les infermeres, o per poder contractar‑ne més i millorar la proporció personal‑pacient, sense oblidar que cal planificar les dotacions futures d’infermeres des de l’oferta universitària per tal d’augmentar el nombre total i garantir la reposició per jubilacions.
Dit això, volem deixar clar, com sempre —ja ho dèiem abans—, que les competències en sanitat són de les comunitats autònomes i també ho és la planificació de les dotacions de personal sanitari. Per tant, aquí tenim una situació de discrepància respecte d’aquesta ILP. Cada territori té el seu model sanitari i, per tant, la seva particular situació, i també s’ha de tenir en compte com evolucionen aquests models sanitaris. Cada cop hi ha més gent gran; aquest augment de l’expectativa de vida influirà en la planificació de l’atenció primària i comunitària i, a més, la gent vol ser, cada cop més, atesa a domicili. Això millora la qualitat de vida de les persones, però suposa un increment en la càrrega de treball del personal que fa aquesta atenció. I no només pensant en la gent gran, sinó també en les persones amb malalties d’alta complexitat i molt incapacitants, com l’ELA, que requereixen atenció especialitzada domiciliària. És important tenir‑ho en compte, no oblidar‑ho a l’hora de valorar l’aplicabilitat d’aquesta iniciativa, com també no oblidar que quan es trenca la nostra salut busquem refugi en elles, les infermeres. Com deia la jugadora del Barça Aitana Bonmatí celebrant el Dia Internacional de les Infermeres, són cada dia mil professionals en una de sola. Elles sí que tenen mèrit.
Gràcies.
Muchas gracias, presidente. Señorías, esta iniciativa tiene como objetivo garantizar la seguridad de los pacientes desde la mejora de las condiciones de trabajo del colectivo de enfermería. Como iniciativa legislativa popular, debemos recoger las 660 000 firmas de 2019, antes de la pandemia de la COVID‑19. Estamos seguros de que habrían sido millones si se hubieran recogido después de la pandemia. Todas y todos recordamos perfectamente aquellas salidas a las ventanas y balcones para aplaudir el trabajo de los sanitarios; héroes y heroínas en una de las vivencias más duras que nos ha tocado afrontar: en dos años casi 100 000 muertos en todo el Estado, 24 000 en Cataluña. Desde aquí muchísimas gracias de nuevo a todos los miembros del colectivo sanitario por cuidarnos arriesgando vuestras vidas. Afortunadamente, ha quedado detrás el colapso del modelo sanitario, pero la sanidad pospandemia sigue sufriendo, y de qué manera, las tensiones lógicas de cuando no hay bastante personal para afrontar toda la demanda asistencial y esto se traduce en un estrés o presión sobre las batas blancas y, muy especialmente, sobre las enfermeras y los enfermeros. La profesión ha dado un golpe en la mesa para reclamar soluciones en muchas ocasiones; hace unas semanas aquí mismo, en el Congreso, cuando la representante de la comisión promotora de esta iniciativa legislativa popular denunciaba que esta iniciativa, nacida hace más de cinco años, fue prorrogada hasta ochenta y tres veces durante la legislatura anterior. Hoy, si se toma en consideración, se volverá a poner en marcha el reloj de la tramitación parlamentaria y todas y todos debemos estar a la altura de quienes nos cuidan en la consulta, en el domicilio, en el hospital o en otros servicios. Somos nosotros los que debemos cuidarlos, pero, si me lo permiten, en Junts les decimos que queremos hacerlo desde Cataluña porque por eso tenemos las competencias. Más enfermeras es más salud, más seguridad y menos gasto. La sobrecarga sobre las enfermeras hace que los pacientes tengan un mayor riesgo de sufrir errores sanitarios en la medicación, complicaciones, infecciones hospitalarias o úlceras por presión, debidas a estar mucho tiempo en una misma posición. También hay más posibilidad de alargar la estancia hospitalaria o de que haya un gran número de reingresos, y esto tiene un gran coste sanitario, además de un mayor riesgo de muertes. Estas afirmaciones están basadas en los estudios desarrollados por la enfermera Linda Aiken a lo largo de treinta y cinco años de profesión en más de treinta países. Linda Aiken, por cierto, es doctora honoris causa por la Universidad de Vic, donde tuvieron muy claro, muy claro, el valor de su trabajo de investigación y análisis. Somos conscientes de que el sistema está sobrepasado desde hace muchos años. En Cataluña sufrimos una infrafinanciación que hace muy complicado el día a día. Estamos hartos de reclamarle al Estado más recursos para fidelizar a las enfermeras en activo mediante el reconocimiento económico, más allá del social y el laboral. Podría evitar que muchas tengan que marcharse al extranjero; ayudaría también a recuperar a las exiliadas y también a las que han abandonado la profesión, quemadas por la sobrecarga de trabajo que soportan. Estamos hablando de un déficit de 19 000 enfermeras en Cataluña y más de 120 000 en todo el Estado. Por tanto, es un problema que seguro que no va a arreglarse desarrollando una ley en la que se tiene que reducir la ratio de enfermeras por paciente, porque esto no se va a cumplir y, por tanto, necesitaremos otro tipo de medidas. Además de ser insuficientes, las enfermeras son las profesionales más numerosas del sistema, y con mayor frecuencia no tienen el poder de decisión que merecen. Hablamos de graduadas en enfermería y muchas de ellas especialistas vía EIR, como enfermeras residentes con cuatro más dos años de formación. Hace casi un año pedimos a la ministra de Sanidad que impulsara el reconocimiento de la categoría profesional de enfermería como facultativos que son, con la escala y la solvencia económica que tenga en cuenta su preparación académica. Acabamos de ver cómo las nuevas acciones del ministerio son de coste cero: reconocimiento laboral sí, pero no económico. Mientras el ministerio aplica su coste cero, la sanidad de Cataluña afronta cada año un sobrecoste de casi 3000 millones, lo que supone un 20 % extra del presupuesto total, que es de 13 000 millones; y mientras tanto, el Gobierno español va ampliando la cartera de servicios. Necesitamos más recursos para poder mejorar las condiciones económicas de nuestros profesionales sanitarios, incluidas las enfermeras, o para poder contratar más y mejorar la proporción personal‑paciente; sin olvidar que hay que planificar las dotaciones futuras de enfermeras desde la oferta universitaria para poder aumentar el número total y garantizar la reposición por jubilaciones.
Dicho esto, queremos dejar claro, como siempre ―ya lo decíamos antes―, que las competencias en sanidad son de las comunidades autónomas y también lo es la planificación de las dotaciones de personal sanitario, por tanto, aquí tenemos una situación de discrepancia respecto de esta ILP. Cada territorio tiene su modelo sanitario y, por tanto, su particular situación, y también debemos tener en cuenta cómo evolucionan estos modelos sanitarios: cada vez hay más gente mayor, este aumento de la expectativa de vida influirá en la planificación de la atención primaria y comunitaria y, además, la gente quiere ser atendida en sus domicilios. Esto mejora la calidad de vida de las personas, pero supone un incremento en la carga de trabajo del personal que hace esta atención; y no solo pensando en las personas mayores, sino también en las personas con enfermedades de alta complejidad y muy incapacitantes, como la ELA, que requieren atención especializada domiciliaria. Es importante tenerlo en cuenta, no olvidarlo a la hora de valorar la aplicabilidad de esta iniciativa; como también no olvidar que cuando se rompe nuestra salud, buscamos refugio en ellas, en las enfermeras.
Como decía la jugadora del Barça Aitana Bonmatí al celebrar el Día Internacional de la Enfermería: Son cada día mil profesionales como una sola. Ellas sí tienen mérito.
Gracias.