Gràcies, president. Bona tarda, diputats i diputades. Unión del Pueblo Navarro ens porta una moció instant al govern de l’Estat per tràmits pendents, els terminis i les previsions per a la construcció de la segona fase del Canal de Navarra. Una segona fase que suposaria unes 25 522 hectàrees. Un canal, el de Navarra, que persegueix en la seva globalitat la transformació en regadiu de gairebé 60 000 hectàrees, l’abastament urbà i industrial de més de 350 000 habitants, un 60 % de la població de la Comunitat Foral de Navarra. Però avui no vull perdre l’oportunitat de parlar de canals de regadiu i els parlaré d’un canal que fa més de 150 anys va transformar un territori, un territori anomenat el Clot del Dimoni, per les seves condicions climàtiques i les sequeres adverses. Aquest és el canal d’Urgell, una infraestructura destinada al rec que porta aigua des del riu Segre als camps de cultiu de diferents termes municipals de les comarques de l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, el Segrià i les Garrigues. Un canal de la Confederación Hidrogràfica de l’Ebre que rega —ojo, atenció a la xifra— 70 000 hectàrees i que urgeix modernitzar. A part del subministrament del regadiu a uns 18 000 regants, 48 600 hectàrees, aquesta xarxa també abasteix 121 municipis, 1826 granges, 175 indústries i més d’un miler de cases disseminades pel territori. Però sobretot aconsegueix que els i les nostres pageses puguin fer cultius de qualitat i que aquests puguin estar presents en la nostra alimentació diària. Per tant, el Canal d’Urgell és una gran infraestructura que ha estat vital per al desenvolupament socioeconòmic de la plana de l’Urgell i que, després de més de 150 anys de funcionament, continua sent un eix vertebrador d’aquest territori.
Però avui, en ple segle XXI i en plena revolució tecnològica, aquest regadiu és tan tradicional que subministra aigua a les parcel·les sense pressió, un fet que dificulta la implementació de tecnologies de reg modernes a cada parcel·la. Avui, a 2025 gairebé, en plena crisi climàtica, el principal sistema de reg és per inundació. Tot plegat suposa una eficiència molt baixa, un maneig extremadament costós, una manca flagrant de relleu generacional i un sistema absolutament insostenible.
Diputades i diputats, el canal d’Urgell és l’únic canal d’interès general on l’Estat no hi posa ni un euro. I si el posa, encara el fan tornar. L’Estat a Catalunya fa de banc: tot el que el poc que hi posa ho fa tornar en forma de préstec, a diferència d’altres indrets de l’Estat, com ara Navarra, senyor Català, on l’Estat hi posa el 60 %. Així doncs, i vist les perspectives en la disponibilitat de l’aigua a la conca de l’Ebre, i vist també que al meu país ens ho hem de pagar tot, aprofitem aquest debat per exigir i reivindicar que l’estalvi de les modernitzacions a Catalunya es gestionin des de Catalunya.
La gestió de la sequera per part de la CHE ens ha quedat gravada a la memòria de la gent del territori de l’Urgell, per la impotència que vam sentir. La nostra pagesia no es mereixia veure tancar el canal d’Urgell d’un dia per l’altre, sense avís ni planificació. Això ens va passar l’any passat, a l’abril del 2023. Sabem que, si ho gestionem des de Catalunya, ho faríem molt millor i amb l’estalvi de les modernitzacions es podria atendre altres necessitats, com per exemple desenvolupar el reg del Priorat i Montsant, que ens permetria ajudar a la supervivència d’una comarca que produeix vins i olis d’altíssima qualitat.
I acabo. Les mesures d’estalvi d’aigua s’han d’aplicar als diferents sistemes en funció del dèficit que es preveu en els propers anys i a tots els territoris hi fan falta moltes inversions, perquè realment la pagesia necessita aquestes inversions. Ara, s’ha de fer pensant que si volem relleu generacional, a la pagesia se li ha de donar eines i se li ha de donar recursos. Així doncs, avui m’he permès tornar a posar damunt de la taula la modernització immediata del Canal d’Urgell i reivindicar tota la capacitat de decisió sobre aquest estalvi d’aigua.
Gràcies.
Gracias, presidente. Buenas tardes, diputados, diputadas. Unión del Pueblo Navarro nos trae una moción instando al Gobierno del Estado los trámites pendientes en los plazos de la previsión para la construcción de la segunda fase del canal de Navarra, una segunda fase que supondría 25 522 hectáreas; un canal, el de Navarra, que persigue en su globalidad la transformación del regadío de casi 60 000 hectáreas y el abastecimiento urbano e industrial de más de 350 000 habitantes, el 60 % de la población de la Comunidad Foral de Navarra. Pero hoy no quiero desaprovechar la oportunidad de hablar de canales de regadío, y les hablaré de un canal que hace más de ciento cincuenta años transformó un territorio llamado El Clot del Dimoni por sus condiciones climáticas adversas. El canal d’Urgell es una infraestructura destinada al riego que trae agua desde el Segre a los campos de cultivo de distintos términos municipales de las comarcas de Urgell, Pla d’Urgell, Noguera, Segrià y Las Garrigas; un canal de la Confederación Hidrográfica del Ebro que riega ―¡Ojo!, atención a la cifra― 70 000 hectáreas y que urge modernizar. Aparte del suministro de regadío a 18 000 regantes, 48 600 hectáreas, esta red también abastece a 121 municipios, 1826 granjas, 176 industrias y más de 1000 casas diseminadas por el territorio; pero, sobre todo, consigue que los agricultores puedan hacer cultivos de calidad y que estos puedan estar presentes en nuestra alimentación diaria. Por lo tanto, el canal d’Urgell es una gran infraestructura que ha sido vital para el desarrollo socioeconómico de La Plana d’Urgell y que, tras más de ciento cincuenta años de funcionamiento, continúa siendo un eje vertebrador del territorio. Hoy, en pleno siglo XXI, en plena revolución tecnológica, este regadío es tan tradicional que suministra agua a las parcelas sin presión, un hecho que dificulta la implementación de tecnologías de riego modernas en cada parcela. Hoy, casi en 2025, en plena crisis climática, el principal sistema de riego es por inundación; en total, es una eficiencia muy baja, un manejo extremadamente costoso, una falta flagrante de relevo generacional y un sistema totalmente insostenible. Diputados, diputadas, el canal d’Urgell es el único canal de interés general en el que el Estado no invierte un euro y, si lo invierte, hace que se lo devuelvan. El Estado, en Cataluña, hace de banco: lo poco que pone lo hace devolver en forma de préstamo, a diferencia de lo que ocurre en otros lugares del Estado, como Navarra, señor Catalán, donde el Estado pone el 60 %. Vistas las perspectivas, pues, de la disponibilidad del agua en la cuenca del Ebro, y visto también que en mi país nos lo tenemos que pagar todo, aprovechamos este debate para exigir y reivindicar que las obras de modernización en Cataluña se gestionen desde Cataluña. La gestión de la sequía nos ha quedado grabada en la memoria de las personas del territorio de Urgell, la impotencia que sufrimos. Nuestros agricultores no se merecen ver cerrado el canal de un día para otro, sin aviso ni planificación. Esto nos pasó el año pasado, en abril de 2023. Sabemos que si lo gestionamos desde Cataluña lo haríamos mucho mejor y con el ahorro de las modernizaciones se podrían atender otras necesidades, como, por ejemplo, desarrollar el reto de El Priorato y Montsant para ayudar a la supervivencia de una comarca que produce vinos y aceites de altísima calidad.
Acabo. Las medidas de ahorro de agua se tienen que aplicar en los distintos sistemas en función del déficit que se prevé en los próximos años. Y en todos los territorios hacen falta muchas inversiones, porque realmente los agricultores necesitan estas inversiones, pero se tiene que hacer sabiendo y pensando que si queremos relevo generacional se les tienen que dar herramientas y recursos. Así pues, hoy me he permitido volver a poner sobre la mesa la modernización inmediata del canal d’Urgell y reivindicar toda la capacidad de decisión sobre este ahorro de agua.
Gracias.