Gràcies, presidenta, i també als membres de la mesa del Congrés, per haver fet possible aquest canvi d’hora, que ha permès que 37 persones afectades per ELA i més d’un centenar d’acompanyants, familiars i amics, ens puguin estar seguint des de la sala constitucional, molt a prop d’aquí, a part de totes aquelles persones que ens estan seguint en directe. També vull saludar el Mateo, que ens ha fet arribar un email escrit en català —e l Mateo és gallec—; ens ha fet arribar un email des d’A Coruña, que avui li contestaré. A tots els que esteu seguint aquesta sessió, moltes gràcies.
Els diputats i diputades d’aquesta Cambra estem sotmesos a la Llei de transparència. Qualsevol ciutadà pot saber què cobrem per la feina que fem; el que no és públic és el sou emocional, el sou emocional que rebrem tots aquells que hem estat treballant en aquesta Llei ELA, que avui serà una realitat. Aquest sou emocional, el vull compartir amb tots els companys de Junts per Catalunya, especialment amb tu, Míriam, i amb els altres diputats i senadors aquí al Congrés, amb l’equip de treball d’aquí de Madrid. Vàrem agafar, la legislatura anterior, el compromís de lluita per una Llei ELA i Junts ha demostrat que compleix la seva paraula. Ho hem fet convertint la primera oportunitat que teníem de presentar una proposició de llei aquesta legislatura en una iniciativa que millorarà la vida de milers de persones. Gràcies, Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, Esther Sellés, Laura González, sense vosaltres no hauríem arribat fins aquí. Gràcies, ConELA, Fernando Martín, gràcies per fer pinya. Gràcies, molt especialment, Juan Carlos Unzué, per deixar-nos portar la teva samarreta. Fa 36 anys que conec el Juan Carlos, des que era porter del Barça; després va ser entrenador, fins que l’ELA li va fer canviar la banqueta de tècnic, de míster, per una cadira de rodes, per culpa de l’ELA. Míster, ets un exemple per a tots nosaltres.
A Junts, ja ho saps, hem lluitat cada pilota fins a l’últim minut per millorar la llei en tot el que ens ha estat possible. I sí, ho hem fet per tu i per totes les persones afectades per l’ELA, però també ho hem fet per «ecoisme», amb «c»; una meravellosa forma d’egoisme que ens recorda que demà aquesta malaltia ens pot afectar a qualsevol de nosaltres. Demà, qualsevol de nosaltres o de les nostres persones estimades podria estar en una situació de necessitat. Aquesta llei fa història, aquesta llei fa justícia, aquesta llei és solidària. La Llei ELA ha construït un pont que ara podran travessar els que pateixen altres patologies d’alta complexitat i curs irreversible que estan en situació de gran dependència. Des del primer moment, ha estat clau per a Junts, per a les associacions i per als malalts que això fos així, ho portàvem a la nostra proposició. Quan aquesta llei es publiqui al Butlletí Oficial de l’Estat, beneficiarà directament els malalts d’ELA, però també posarà en marxa un compte enrere perquè el Govern espanyol estableixi, via reglament, quines malalties poden ser també beneficiàries de l’aplicació de la llei. Estem parlant de malalties com la Duchenne, la corea de Huntington, estadis molt avançats de l’Alzheimer, del Parkinson i d’altres malalties.
És important destacar que aquesta llei salvarà vides gràcies al seu punt estrella, l›atenció domiciliària especialitzada 24 hores en aquelles situacions d’alta complexitat, curs irreversible, gran dependència. Quan els malalts porten respirador o se’ls ha de fer una traqueotomia, necessiten supervisió constant per evitar la mort. Ras i curt. Per tant, la Llei ELA salva vides, però també salva vida, en singular. Vida és sentir que no estàs sol i poder descartar l’eutanàsia per seguir escoltant les cançons de la teva neta o per poder repassar les notes del col·le dels teus fills. Vida és donar-se l’oportunitat de seguir viu i aprendre a comunicar-se amb la mirada, amb o sense tecnologia. Vida és saber que després d’haver-ho deixat tot per cuidar la persona que estimes, hi ha una llei que et reconeix el temps de cura com a cotitzat per no afectar la teva pensió en el futur, o t’ajuda a tornar a la vida laboral com a col·lectiu prioritari en les polítiques d’ocupació —a questa pilota va entrar a l’últim minut, Juan Carlos, a l›últim minut—. Vida és no perdre el poc temps que et queda amb burocràcia, agilitzant el reconeixement del grau de discapacitat o dependència. Vida és poder tenir ajudes a la mobilitat perquè, per fi, el barem de limitacions a la mobilitat té en compte la dificultat respiratòria dels malalts d’ELA per l’afectació de la musculatura de l’aparell respiratori; una mesura que també beneficiarà persones amb cardiopaties que els generen ofec. Vida és que per obtenir la incapacitat laboral permanent no s’obligui un malalt d’ELA, sentenciat des del moment de diagnòstic, a haver fet un tractament previ —O i, Yaiza? Ara serà així—. Vida és que hi hagi més projectes d’investigació per trobar una cura que derogui aquesta llei perquè ja no sigui necessària.
El Juan Carlos Unzué, ho heu de saber, ha contribuït amb més de quatre milions d’euros, a través de la Fundación Luzón, a projectes d’investigació per la cura de l’ELA, que gestionarà l’Institut Carles III, i que podran desenvolupar-se des de les diferents comunitats autònomes.
Aquesta llei és de tots els grups parlamentaris. Alguns vàrem tenir l’honor de poder ser-ne impulsors, però aquesta llei és de tots, del consens que s’ha generat entre tots. Als grups impulsors, gràcies per aquest consens, i a la resta, gràcies, perquè heu fet aquesta llei vostra i n’heu facilitat la tramitació. És un dia molt especial, d’aquells que duraran anys, que malauradament no tothom podrà celebrar. Alguns afectats ens han deixat durant la tramitació; la Carina, amor, valentia i veritat. Altres ens havien deixat abans, el Paco Luzón, que ha deixat el llegat de la seva fundació; l’amic, Jano Galán; l’excompanya de TV3, la Roser. Aquesta llei també és d’ells. És una llei pionera en l’atenció a la gran dependència a nivell mundial, i això és fantàstic, però ara hem de convertir el dret subjectiu que reconeixen les persones afectades amb ELA i altres malalties en fets, en recursos, en atenció especialitzada, en assistència. Escoltar i acompanyar els malalts i les seves famílies ha estat un màster en perseverança.
Juan Carlos Unzué i Maria, Yaiza i Álvaro, Cisco i Joana, Javi Gámez i Xania, el Jordi Sabaté, l’Antonio de Reus, el Carlos i l’Alexandre, el Jordi, que també ens acompanya avui, per cert. Tots i totes, afectats i cuidadors, avui ho farem possible, avui tenyirem de verd aquest hemicicle, el color de l’esperança, el color de la lluita contra la ELA. Per això avui sí, avui és el millor dia. El dia que deixi la política, aquest dia me l’emportaré com un dels millors records.
Gràcies.
Gracias, presidenta, y también a los miembros de la Mesa del Congreso, por haber hecho posible este cambio de hora que ha permitido que treinta y siete personas afectadas por ELA y más de un centenar de acompañantes, familiares y amigos nos puedan estar siguiendo desde la sala Constitucional, aquí al lado, aparte de todas esas personas que nos siguen en directo. También quiero saludar a Mateo, que nos ha enviado un correo escrito en catalán. Él es gallego, pero nos ha escrito un correo en catalán desde A Coruña. Hoy le contestaré. Gracias a todos los que seguís esta sesión. Muchas gracias.
Los diputados y diputadas de esta Cámara estamos sometidos a la ley de transparencia. Cualquier ciudadano puede saber cuánto cobramos por el trabajo que hacemos. Lo que no es público es el salario emocional que recibimos todos aquellos que hemos estado trabajando en esta ley ELA que hoy será realidad. Este salario emocional quiero compartirlo. Lo quiero compartir con todos los compañeros de Junts per Catalunya; sobre todo, contigo, Míriam, y con los otros diputados del Congreso y senadores, con el equipo de trabajo de Madrid.
Adoptamos en la legislatura anterior el compromiso de luchar por la ley ELA y hemos demostrado que somos gente de palabra. Lo hemos hecho convirtiendo la primera oportunidad que teníamos de presentar una proposición de ley en esta legislatura en una iniciativa que mejorará la vida de miles de personas. Gracias, Fundació Catalana contra la ELA Miquel Valls, Esther Sellés, Laura González. Sin vosotros no habríamos llegado hasta aquí. Gracias, ConELA, Fernando Martín. Gracias por vuestro apoyo. Gracias muy especialmente a Juan Carlos Unzué. Gracias por dejarnos llevar tu camiseta. Hace treinta y seis años que conozco a Juan Carlos, desde que era portero del Barça. Luego fue entrenador hasta que la ELA le hizo cambiar el banquillo de técnico, de míster por una silla de ruedas por culpa de la ELA. Míster, eres un ejemplo para todos nosotros. En Junts, ya lo sabes, hemos luchado cada balón hasta el último minuto por mejorar la ley en todo lo que nos ha sido posible y sí, lo hemos hecho por ti y por todas las personas afectadas por la ELA, pero también lo hemos hecho por ‘ecoísmo’, con ce; una forma maravillosa de egoísmo que nos recuerda que mañana esta enfermedad puede afectarnos a cualquiera de nosotros. Mañana cualquiera de nosotros o de nuestros seres queridos podría encontrarse en una situación de necesidad.
Esta ley hace historia, esta ley hace justicia, esta ley es solidaria. La ley ELA ha construido un puente que ahora podrán cruzar los que sufren otras patologías de alta complejidad, de gran dependencia y en situación irreversible. Desde el primer momento ha sido clave para Junts y también para las asociaciones de afectados y los enfermos que esto fuera así. Lo llevábamos ya en nuestra proposición. Cuando esta ley se publique en el BOE beneficiará directamente a los enfermos de ELA, pero también pondrá en marcha una cuenta atrás para que el Gobierno español establezca, a través de un reglamento, qué enfermedades pueden beneficiarse también de esta ley. Me refiero a enfermedades como la Duchenne, corea de Huntington, estadios muy avanzados de alzhéimer, el parkinson, etcétera.
Es importante destacar que esta ley salvará vidas gracias a su punto estrella: la atención domiciliaria especializada veinticuatro horas en las situaciones de alta complejidad, curso irreversible y gran dependencia. Cuando los enfermos llevan respirador o necesitan una traqueotomía, requieren constante supervisión para evitar la muerte. Así de claro. Por lo tanto, la ley ELA salva vidas, pero también salva vida en singular.
Vida es sentir que no estás solo y poder descartar la eutanasia para seguir oyendo las canciones de tu nieta o poder repasar las notas del cole de tus hijos. Vida es darse la oportunidad de seguir estando vivo y aprender a comunicarse con la mirada con o sin tecnología. Vida es saber que, después de haberlo dejado todo para cuidar de la persona que quieres, existe una ley que te reconoce el tiempo de cuidados como cotizado para no afectar a tu pensión en el futuro o te ayuda a regresar a la vida laboral como colectivo prioritario en las políticas de ocupación. Este balón entró en el último minuto, Juan Carlos. Vida es no perder el poco tiempo que te queda en burocracia, agilizando el reconocimiento del grado de discapacidad o dependencia. Vida es poder tener ayudas a la movilidad porque, por fin, el baremo de limitaciones a la movilidad tiene en cuenta la dificultad respiratoria de los enfermos de ELA por la afectación de la musculatura respiratoria; una medida que también beneficiará a personas con cardiopatías que generan ahogo. Vida es que para obtener la incapacidad laboral permanente no se obligue a un enfermo de ELA sentenciado desde el momento del diagnóstico a haber hecho un tratamiento previo. ¿Verdad,
Yaiza? Vida es que haya más proyectos de investigación para encontrar una cura que derogue esta ley para que ya no sea necesaria.
Juan Carlos Unzué, deben saberlo, ha contribuido con más de 4 millones de euros a través de la Fundación Luzón a proyectos de investigación para la cura de la ELA, que gestionará el Instituto Carlos III y que podrán desarrollarse desde las distintas comunidades autónomas.
Esta ley es de todos los grupos parlamentarios. Algunos tuvimos el honor de ser impulsores, pero esta ley es de todos, del consenso que se ha generado entre todos. Por supuesto, gracias a los grupos impulsores por su consenso, y al resto, gracias porque habéis hecho que esta ley sea vuestra y habéis facilitado su tramitación. Es un día muy especial, de esos que durarán años y que desafortunadamente no todos podrán celebrar, algunos afectados nos han dejado durante la tramitación: Carina, amor, valentía y verdad. Otros nos dejaron antes como Paco Luzón, que ha dejado el legado de su fundación, el amigo Jano Galán, la excompañera de TV3, Roser. Esta ley también es de ellos. Es una ley pionera en la atención a la gran dependencia a nivel mundial, esto es fantástico, pero ahora debemos convertir el derecho subjetivo que reconoce a las personas afectadas con ELA y otras enfermedades con hechos, recursos, atención especializada y asistencia.
Escuchar y acompañar a los enfermos y a sus familias ha sido un máster en perseverancia. Juan Carlos Unzué y María, ya falla Álvaro, Sisco y Joana, Xavi Gámez y Shania, Jordi Sabaté, Antonio de Reus, Carlos y Alexandra, Ilde Oliveras y Sion, Severí y Ana, Jordi, que también nos acompaña hoy. Por cierto, a todos y todas, afectados, cuidadores, os digo que hoy lo haremos posible, hoy teñiremos de verde este hemiciclo, el color de la esperanza, de la lucha contra la ELA. Por eso, hoy sí, hoy es el mejor día. El día que deje la política recordaré este día como uno de los mejores.
Gracias. (Aplausos).