Jordi Salvador i Duch
Gràcies, president. Bona tarda. Primer de tot, un parell de prèvies, si és que hi ha silenci a la sala, que no n’hi ha. Bé, com deia, dues prèvies. Primer de tot, avui és la Diada nacional de Catalunya. Repeteixo, la Diada nacional de Catalunya, 11 de setembre, i voldria explicar-los una cosa molt senzilla. L’11 de setembre no celebrem una derrota. L’11 de setembre és un dia d’afirmació. És un dia de dir som perquè érem i som perquè volem continuar sent. L’11 de setembre és un «la lluita continua per l’emancipació nacional». Per això la celebrem amb molt d’orgull i moltes ganes. Moltes gràcies. Avui, l’altra emancipació ―que és la mateixa cara de la mateixa moneda que tenim el republicanisme d’esquerres català i independentista― és que també volem l’emancipació social per tothom, també pels altres pobles de l’Estat i pels altres pobles del món. En aquest cas, avui us porto un tema que crec que és important, com tots els que es porten a aquesta Cambra, i és una oportunitat d’or. Aquest cop, del que volem parlar és de l’oportunitat de recuperar vida al temps de treball exercit per necessitat. Fa més de cent anys, els obrers de La Canadenca es van aixecar en vaga per una causa justa: la reducció de la jornada laboral de vuit hores. I no ho van fer només per reivindicar un canvi a les seves condicions laborals, que també, sinó per recuperar el dret a viure i a no viure per treballar. Com a societat avançada ens trobem immersos en una irònica paradoxa on el treball s’ha convertit en tot i la vida en queda al marge. Fixeu-vos que vosaltres mateixos, quan ens hem retrobat avui, parleu: hem desconnectat aquest estiu. Aquest cap de setmana he desconnectat. Avui he desconnectat. Això és bastant trist, perquè en el fons el que estem dient és que la vida és allò que queda entre treball i treball i entre jornada i jornada. Crec que és el moment de canviar-ho. Com deia abans, ens volen fer creure que les nostres vides són un residu que sobra al costat del treball, però és en aquest temps residual on realment vivim. No volem només desconnectar, volem limitar la connexió per guanyar espais per compartir amb els nostres éssers estimats on llegim, gaudim o simplement deixem al nostre pensament que voli. Per tant, reduir la jornada laboral no és un caprici, és una necessitat vital. Sabem que l’excés d’hores de treball no només afecta la nostra qualitat de vida, sinó també la nostra salut física i mental en molts casos. No volem ―com molta gent està obligada a fer― anar a treballar amb ansiolítics i antidepressius perquè no podem aguantar la vida que ens toca suportar amb els salaris que tenim, amb les condicions de treball, etcètera. Crec que això ho hem de canviar. És obligació d’aquest Congrés que ho fem. La vida humana ha de tenir prioritat sobre els beneficis empresarials. Tampoc estem dient que vagin a la misèria, simplement que racionalitzin els beneficis empresarials. I no podem permetre que la pressió laboral malmeti el nostre benestar i la nostra salut. A més, la reducció de la jornada laboral és també una oportunitat, és una solució a la desocupació: menys hores a la feina implica més contractacions, és de calaix. I, evidentment, sense cap mena de dubte, caldrà analitzar com repartim els costos d’aquestes contractacions addicionals. Hi haurà casos en què caldrà un suport públic per a fer-ho possible. Penso en l’economia social, amb treballadors autònoms o altres empreses, com petites empreses que tenen alguns treballadors.
Dit això, les demandes de reducció del temps de treball al llarg de la vida són possibles. Els qui diuen que és impossible també ho deien quan el 1919 es van aconseguir les vuit hores. Sempre estan en contra del salari mínim. Per ells sempre és impossible qualsevol millora de la classe treballadora, però ha estat possible gràcies a la lluita de moltíssima gent.
En la majoria dels casos, una reducció de la jornada de treball com la que s’està plantejant no implica una reducció de la productivitat ni posa en perill la viabilitat de les empreses. Aquesta és la realitat. En segon lloc perquè ―com han acreditat organismes tan poc sospitosos de revolucionaris com el Banc d’Espanya― fa temps que els beneficis empresarials estan disparats mentre els salaris van perdent poder adquisitiu any rere any. I ja van dècades. Per tant, és just que una part d’aquests beneficis empresarials també han de servir perquè els treballadors i les treballadores, que són la majoria de la població, guanyin temps de vida. No és admissible que en un món que avança cap a la intel·ligència artificial, on la productivitat ha crescut de manera exponencial, es defensi mantenir la jornada laboral, la mateixa que fa 40 anys, el 1983, quan aquí s’estableixen les 40 hores setmanals a l’Estat espanyol. O que s’hagin de treballar les mateixes hores al dia que el 1919, quan la lluita sindical va aconseguir passar a les vuit hores de jornada. En un món que ja està entrant de ple en l’era de la intel·ligència artificial, com deia, que viurà en els anys vinents uns canvis tecnològics que ens resulten inimaginables en aquests moments, en aquest món hem de fer possible que els treballadors i treballadores surtin abans de la feina, que treballin menys dies a la setmana i que puguin jubilar-se abans. La reducció de la jornada laboral és una política que impulsa la productivitat i allibera temps per l’oci i la cura personal i familiar. I això és bo. Ens ho hem de plantejar. Mai l’esquerra ha de perdre el nord de lluitar per això. I si surten problemes, els combatrem. Però mai hem de perdre aquest nord.
Avui acceptarem esmenes. Hem acceptat esmenes dels partits del Govern que limiten en certa manera l’abast de la nostra moció i ho fem una mica a contracor, però cal avançar. Si vostès no són capaços de situar l’horitzó de la jubilació als 65 anys de nou, ho continuarem batallant nosaltres, les esquerres sobiranistes. Perquè pensem que també és possible i que cal fer-ho. Però, com que cal avançar, hem acceptat aquestes esmenes, que crec que amb això podem aconseguir tenir una majoria suficient perquè aquesta moció sigui aprovada. I, si no, no ho sé, seguirem lluitant, no ens cansarem. Portem molts anys. Però cal avançar, com deia, i per això demanem el vot favorable a les nostres propostes, que són un pèl ambigües, i que acabaran de concretar-se quan arribi aquesta llei. Però no hem de perdre el nord, com deia. Per tot això, fem que aquesta moció no s’oblidi mai, que sigui un objectiu irrenunciable i de l’esquerra per conquerir temps de vida i per acabar reduint la jornada, millorant el registre horari, fiscalitzant que això es compleixi, millorant la inspecció de treball perquè això es compleixi, lluitant perquè hi hagi permisos retribuïts o reduir l’edat de jubilació, sobretot en aquelles persones que més ho necessiten per raons objectives. Perquè resulta que avui dia els qui tenen la jubilació més llunyana són precisament les classes més populars, els qui tenen menys poder de pressió. Aquella gent que més ho necessita. Estem parlant del servei d’atenció domiciliària, estem parlant de Las Kellys, estem parlant d’un munt de gent que no tenen els beneficis d’altres grups de pressió que ho poden aconseguir. Per tot plegat instem el Govern, però també els partits progressistes i altres que no vulguin rendir-se a aquest intent; instem el govern que presenti ja una bateria legislativa en aquest sentit o els grups que ho poden fer per la seva mida.
Moltes gràcies i bona Diada a tots.
Gracias, presidente. Buenas tardes. En primer lugar, un par de cuestiones previas (rumores) si hay silencio en la sala, que de momento no lo hay. (Pausa). Dos cuestiones. Hoy es la Diada Nacional de Catalunya, 11 de septiembre, y quisiera explicarles algo muy sencillo. El 11 de septiembre no celebra una derrota, el 11 de septiembre es un día de afirmación, el día en que decimos que somos y queremos seguir siendo. Es una lucha por la emancipación nacional, por ello lo celebramos con mucho orgullo y con muchas ganas. Muchas gracias. (Aplausos). Hoy, otra emancipación, que es la otra cara de la misma moneda que tenemos el republicanismo catalán, es que también queremos la emancipación social para todos, también para los otros pueblos del Estado y los otros pueblos del mundo. Hoy os traigo un tema que creo que es importante, como todos los que se plantean ante esta Cámara, Es una oportunidad, la oportunidad de recuperar vida al tiempo de trabajo ejercido por necesidad. Hace más de cien años, los obreros de La Canadiense ―nunca nos han regalado nada— se levantaron en huelga por una causa justa, la reducción de la jornada laboral a ocho horas, y no lo hicieran solo para reivindicar un cambio en sus condiciones laborales, que también, sino para recuperar el derecho a vivir y a no vivir para trabajar. Como sociedad avanzada, nos encontramos inmersos en una irónica paradoja donde el trabajo se ha convertido en el todo y la vida queda al margen. Hoy hemos dicho: pues este verano he desconectado. Utilizamos esta palabra, y es triste, porque lo que estamos diciendo es que la vida es lo que queda entre jornada y jornada de trabajo, y es el momento de cambiarlo. Nos quieren hacer creer que nuestras vidas son un residuo que sobra al lado del trabajo, pero en este tiempo residual es cuando vivimos. No queremos desconectar, queremos limitar la conexión para ganar espacios para compartir con nuestros seres queridos, donde leemos, disfrutamos o simplemente dejamos que nuestro pensamiento vuele. Por lo tanto, se trata de una necesidad vital. Sabemos que el exceso de horas de trabajo no solo afecta a nuestra calidad de vida, sino también a nuestra salud física y mental en muchos casos. No queremos, como muchos están obligados a hacer, ir a trabajar con ansiolíticos y antidepresivos porque no se puede aguantar la vida con los sueldos, con las condiciones de trabajo, etcétera. Yo creo que la obligación de este Congreso es cambiarlo. La vida humana debe tener prioridad sobre los beneficios empresariales. No estamos diciendo que se vayan a la miseria, pero no podemos permitir que la presión laboral malogre nuestro bienestar y nuestra salud. Además, la reducción de la jornada laboral es una solución al desempleo. Menos horas en el trabajo implica más contrataciones, es de cajón. Y, por supuesto, habrá que analizar cómo repartimos los costes de estas contrataciones adicionales. Habrá casos en los que será necesario un apoyo público, y estoy pensando en la economía social, en trabajadores autónomos y en otras empresas que tienen trabajadores a cargo.
Las demandas de reducción del tiempo de trabajo a lo largo de la vida son posibles. En 1919 se consiguieron las ocho horas. Siempre hay gente en contra, siempre es imposible cualquier mejora de la clase trabajadora, pero ha sido posible gracias a la lucha de muchos. En la mayoría de los casos, una reducción de la jornada no implica una reducción de la productividad ni pone en peligro la viabilidad de las empresas, esta es la realidad. En segundo lugar, como han acreditado organismos tan poco sospechosos de revolucionarios como el Banco de España, hace años que los beneficios empresariales se disparan mientras que los sueldos no recuperan lo perdido. Esto también ha servido para que los trabajadores y las trabajadoras ganen tiempo de vida. No es admisible que en un mundo que avanza hacia la inteligencia artificial, donde la productividad ha crecido de manera exponencial, se defienda que mantener la jornada laboral sea como era hace cuarenta años o que se tengan que trabajar las mismas horas que en 1919. Se consiguió pasar a las ocho horas entonces. En un mundo que está entrando de lleno en la era de la inteligencia artificial, que vivirá en los próximos años unos cambios tecnológicos que ahora son inimaginables, tenemos que hacer todo lo posible para que los trabajadores y las trabajadoras salgan antes del trabajo, que trabajen menos días y que puedan jubilarse antes. La reducción de la jornada laboral es una política que impulsa la productividad y libera el tiempo de ocio y el cuidado personal y familiar, y ello es bueno. Nunca tenemos que perder este norte.
Hoy vamos a aceptar enmiendas de los partidos del Gobierno que limitan el alcance de nuestra moción. Lo hacemos un poco a regañadientes, pero hay que avanzar. Si ustedes no son capaces de situar la jubilación a los sesenta y cinco años, vamos a seguir luchando nosotros, las izquierdas soberanistas, porque es necesario hacerlo. Pero, como tenemos que progresar, hemos aceptado estas enmiendas y yo creo que podemos conseguir una mayoría suficiente para que esta moción se apruebe y, si no, pues no sé, seguiremos luchando, no nos vamos a cansar, ya llevamos muchos años, pero tenemos que avanzar. Por eso pedimos que se vote a favor de nuestras propuestas. Son un tanto ambiguas, porque ya veremos cuando llegue la ley qué hacemos, pero no hay que perder el norte. Por todo ello, hagamos que esta moción sea un objetivo irrenunciable para conquistar tiempo de vida y para terminar reduciendo la jornada, mejorando el registro horario y fiscalizando que se cumpla, mejorando la Inspección de Trabajo, luchando para que haya permisos que se puedan retribuir o reduciendo la edad de jubilación para aquellas personas que más lo necesitan, porque los que necesitan más años para la jubilación son las clases más populares, los que tienen menos poder de presión. Estamos hablando de los servicios de atención domiciliaria, de mucha gente que no tiene esos beneficios que otros grupos de presión pueden conseguir. Por eso instamos al Gobierno, a los partidos progresistas y a otros que no quieran rendirse a este intento; pedimos al Gobierno que presente una batería legislativa o a los grupos que puedan hacerlo por su tamaño.
Muchas gracias y buena Diada a todos. (Aplausos).