Teresa Jordà i Roura
Molt bona tarda. Gràcies, president, diputats i diputades. Ho hem denunciat infinitat de vegades. El dèficit fiscal amb Catalunya es perpetua. Les balances fiscals s’han deixat de publicar. El model de finançament porta una dècada caducat. Som el tercer territori que més impostos paga per habitant i el desè pel que fa als recursos rebuts. Les inversions de l’estat a Catalunya es queden a un percentatge d’execució, deixi’m-ho dir així, extremadament ridícul. De fet, m’hi podria estar fins al Sant Jordi de l’any vinent, però coneixent el president, això seria difícil. Però una més: si com diu el candidat Illa, fent-se ressò de l’argumentari del PSOE, evidentment, els qui paguen no són els territoris, sinó els que paguen són les persones, també significaria que els qui reben les inversions no són els territoris, sinó que són les persones. I això voldria dir que les persones que viuen a Catalunya estan rebent un 65 % menys del que els hi correspondria. I això, senyoria, sense tenir en compte el cost de la vida a Catalunya, que és major que el de la majoria de territoris de l’estat.
Però, malgrat tot això, l’esforç imparable de la ciutadania, dels treballadors i treballadores, dels autònoms, de les grans i de les petites i també de les mitjanes empreses, dels professionals i també del govern republicà, fa que avui siguem la Catalunya dels rècords. Captem més inversions estrangeres que fa 10 anys. Exportem el doble que fa una dècada. Estem tres punts per sota de l’atur de l’estat espanyol. Captem més inversions industrials. Destinem més diners que mai en R+D+i i en Cultura. I els recursos en Salut, Educació i Drets Socials, en pocs anys, han passat de 14 000 milions d’euros a 24 000 milions d’euros.
I sí, som la Catalunya dels vuit milions d’habitants, i avui tenim un dèficit fiscal de 22 000 milions d’euros o, dit en altres paraules, Catalunya viu molt per sota de les seves possibilitats per culpa, sí, de pertànyer en aquest estat.
I sí, també tenim un acord, tenim un acord d’investidura i el tenim amb vostès. Un acord que s’ha de complir, un mecanisme bilateral entre el govern de l’estat i el govern de la Generalitat per abordar un finançament just pel nostre país, un finançament just per Catalunya. Coneixen perfectament la proposta. És una proposta diàfana, és una proposta rigorosa, és una proposta treballada amb un extens anàlisi jurídic. I sí, també, nosaltres som aquells que no ens rendim. Nosaltres som aquells i aquelles que treballem per totes aquelles persones que viuen al nostre país, siguin independentistes o no siguin independentistes, totes aquelles que des del Maresme, des del Garraf, des del Ripollès o des del Vallès, cada matí pateixen un model ineficient amb una desinversió galopant i una desídia sense límits en el servei ferroviari. Per això també vàrem optar per rodalies en la negociació amb el Partit Socialista. Igual que ho vàrem fer, ho fem, i a fe de Déu que ho aconseguirem, un finançament just per Catalunya, un finançament just que senzillament retorni a la seva ciutadania, a la seva gent, en forma de prestacions i serveis, tot l’esforç d’aquesta gent, tot l’esforç d’aquesta ciutadania.
Perquè saben que passa? Que nosaltres, sí, nosaltres tenim projecte per Catalunya, que ens avala la gestió d’aquests últims anys, que Esquerra Republicana de Catalunya té i practica un projecte netament republicà, un projecte propi de Catalunya, propi de Catalunya i per Catalunya, i no de Madrid per a Catalunya, que és molt diferent. Un projecte que mira el futur i el mira amb ambició, en contra, deixi’m-ho dir, d’un model conformista, caduc i ancorat en el passat.
I sí, l’exministre i delegat de la Moncloa, el senyor Illa, que fa justament quatre dies assegurava que ell sí que defensarà els interessos de Catalunya, això sí, afegia, sense incomodar el govern espanyol. És a dir, un impossible perquè, com bé va aprendre el president Maragall, en aquesta Espanya és impossible, absolutament impossible defensar els interessos de Catalunya sense molestar a Madrid.
Nosaltres no volem privilegis, que quedi molt clar, senyores i senyors socialistes. Nosaltres volem i exigim justícia perquè vostès, en la seva esmena, ens parlen d’igualtat, ens parlen d’equitat. Fins i tot ens parlen de solidaritat. Però si és extremadament evident que, quan es tracta de Catalunya, tot això tan ben sonant per vostès i pel senyor Illa esdevé un privilegi.
Mirin, ho hem dit també manta vegades. Els insolidaris no som nosaltres. Els insolidaris son vostès. Som els ciutadans catalans els qui patim la seva flagrant insolidaritat, la d’un sistema de finançament centralitzat i centralista que només els serveix per finançar el de sempre: projectes faraònics del seu patriotisme espanyol, superprojectes armamentístics pels de sempre, i intentar també, alhora, cosa difícil i que no els surt massa bé, fer feliç a l’Ayuso de torn, com acaba de demostrar el pla d’inversions ferroviàries que acaba d’anunciar el ministre de transports. Una vergonya.
Acabo. Abordar un finançament just per Catalunya és un acord d’investidura. Els hi tornem a dir: si el Gobierno de l’estat no compleix, el Gobierno de l’estat no tindrà continuïtat. Abordin aquesta qüestió. Abordin-la i facin-ho ja, perquè només així disposarem dels recursos que genera el nostre país, uns recursos que només volem que retornin a la seva gent. A la gent que viu i treballa a Catalunya, siguin independentistes o no ho siguin. Res més. Moltes gràcies.
Buenas tardes. Gracias, presidente. Diputados, diputadas, lo hemos denunciado infinidad de veces: el déficit fiscal en Cataluña se perpetúa, las balanzas fiscales se han dejado de publicar, el modelo de financiación lleva una década caducado. Somos el tercer territorio que más impuestos paga por habitante y el décimo por lo que respecta a los recursos recibidos. Las inversiones del Estado en Cataluña se quedan en un porcentaje de ejecución —y así lo digo— extremadamente ridículo; de hecho, podría estarme hasta el Sant Jordi del año que viene, pero, conociendo al presidente, esto sería difícil. Pero una más: si como dice el candidato Illa, haciéndose eco del argumentario del PSOE, quien nos paga no son los territorios, sino que quién paga son las personas, también implicaría que quienes reciben las inversiones no son los territorios, sino que son las personas. Y esto quisiera decir que las personas que viven en Cataluña están recibiendo un 65 % menos de lo que les correspondería. Y esto, señorías, sin tener en cuenta el coste de la vida en Cataluña, que es mayor que el de la mayoría de los territorios del Estado. Pero a pesar de todo ello, el esfuerzo imparable de la ciudadanía, de los trabajadores y trabajadoras, de los autónomos, de las grandes, pequeñas y también de las medianas empresas, de los profesionales y también del Gobierno republicano hacen que hoy seamos la Cataluña de los récords: captamos más inversiones extranjeras que hace diez años, exportamos el doble que hace una década, estamos tres puntos por debajo del paro en el Estado español, captamos más inversiones industriales, destinamos más dinero que nunca a I+D+i y a cultura y los recursos en salud, educación y derechos sociales en pocos años han pasado de 14 000 millones de euros a 24 000 millones de euros.
Y sí, somos la Cataluña de los 8 millones de habitantes y hoy tenemos un déficit fiscal de 22 000 millones de euros o, dicho en otras palabras, Cataluña vive muy por debajo de sus posibilidades por culpa, sí, de pertenecer a este Estado.
Y sí, también tenemos un acuerdo, un acuerdo de investidura, y lo tenemos con ustedes; un acuerdo que hay que cumplir, un mecanismo bilateral entre el Gobierno del Estado y el Gobierno de la Generalitat, para abordar una financiación justa para nuestro país, una financiación justa para Cataluña. Conocen perfectamente la propuesta; es una propuesta diáfana; es una propuesta rigurosa; es una propuesta trabajada con un extenso análisis jurídico.
Y sí, también nosotros somos aquellos que no se rinden, somos aquellos y aquellas que trabajamos para todas esas personas que viven en nuestro país, sean independentistas o no sean independentistas; todas aquellas que desde el Maresme, desde el Garraf, desde el Ripollés o desde el Vallés, cada mañana, sufren un modelo ineficiente con una desinversión galopante y una desidia sin límites en el servicio ferroviario. Por ello también optamos por cercanías en la negociación con el Partido Socialista, del mismo modo que lo hicimos, lo hacemos y a fe de Dios que lo vamos a conseguir, una financiación justa para Cataluña, una financiación justa que sencillamente devuelva a su ciudadanía y a su gente, en forma de prestaciones y servicios, todo el esfuerzo de esta gente, todo el esfuerzo de esta ciudadanía.
¿Saben qué sucede? Que nosotros sí, nosotros tenemos un proyecto para Cataluña; un proyecto que nos avala la gestión de estos últimos años; que Esquerra Republicana de Cataluña tiene y practica un proyecto netamente republicano, un proyecto propio de Cataluña —propio, propio de Cataluña— y para Cataluña, y no de Madrid para Cataluña, que es muy distinto; un proyecto que mira hacia el futuro y mira a él con ambición, en contra —permítanmelo decir— de un modelo conformista, caduco y anclado en el pasado.
Y sí, el exministro y delegado de la Moncloa, el señor Illa, precisamente hace cuatro días aseguraba que él sí que defenderá los intereses de Cataluña, eso sí —a ñadía— sin incomodar al Gobierno español. Es decir, un imposible, porque como bien aprendió el presidente Maragall, en esta España es imposible, absolutamente imposible defender los intereses de Cataluña sin molestar a Madrid. Nosotros no queremos privilegios, que quede muy claro, señoras y señores socialistas, nosotros queremos y exigimos justicia, porque ustedes en su enmienda nos hablan de igualdad, de equidad, e incluso nos hablan de solidaridad, pero es extremadamente evidente que cuando se trata de Cataluña todo esto que tan bien suena para ustedes y para el señor Illa se convierte en un privilegio. Lo hemos dicho muchas veces, los insolidarios no somos nosotros, los insolidarios son ustedes. Somos los ciudadanos catalanes quienes padecen su flagrante insolidaridad, la de un sistema de financiación centralizado y centralista que solo les sirve para financiar lo de siempre, proyectos faraónicos de su patriotismo español, superproyectos armamentísticos para los de siempre, e intentar también a la vez ―cosa difícil y que no les sale muy bien― contentar a la Ayuso de turno, como acaba de demostrar el plan de inversiones ferroviarias que acaba de anunciar el ministro de Transportes. Una vergüenza.
Termino. Abordar una financiación justa para Cataluña es un acuerdo de investidura. Se lo repetimos: Si el Gobierno del Estado no cumple, el Gobierno del Estado no va a tener continuidad. Aborden esta cuestión, abórdenla y háganlo ya, porque solo así dispondremos de los recursos que genera nuestro país, unos recursos que solo queremos que se devuelvan a su gente, a la gente que vive y trabaja en Cataluña, sean independentistas o no lo sean.
Nada más. Muchas gracias. (Aplausos).