Interpelación urgente sobre la necesidad de acordar una financiación singular para Cataluña a fin de que la ciudadanía catalana disponga de servicios públicos a la altura de su esfuerzo fiscal.

Bé, molt bona tarda a totes i a tots. I que aprofiti, als que vagin a dinar. Començo aquesta interpel·lació al Gobierno amb una constatació, si em permeten, des del meu punt de vista, i sospito no equivocar-me, irrefutable. L’actual sistema de finançament és una llosa per Catalunya. Ho és per les catalanes i pels catalans, i és una llosa, també, pel teixit productiu del meu país. I ho és perquè és un sistema, vicepresidenta, obsolet. Ho és perquè és un sistema caduc. En definitiva, ho és, i sobretot, perquè és un sistema absolutament injust.

És molt òbvia la necessitat d’un canvi a l’actual sistema de finançament, tant autonòmic, com també local. I, de fet, fa anys, i no només anys, sinó, com diem a casa, fa anys i panys que se’n parla, però l’Estat no ha fet res, no ha fet absolutament res per canviar-ho. I avui els hi volem tornar a deixar molt clar. Si els espanyols voleu mantenir aquest sistema de finançament, mantingueu-lo per vosaltres. Nosaltres no hem vingut aquí a canviar-vos el vostre model de finançament. No és aquesta la nostra vocació. Però sí hem vingut aquí a defensar els interessos de la ciutadania de Catalunya i, en conseqüència, també hem vingut aquí a reclamar un sistema de finançament just, amb majúscules, pel nostre país. Perquè Catalunya viu molt per sota de les seves possibilitats i viu molt per sota de les seves possibilitats per culpa, sí, de l’espoli fiscal que patim. I vostès ho saben igual que nosaltres.

I és per això, per exemple, que es neguen una i una altra vegada a publicar les balances fiscals, perquè l’injust i precari finançament de l’Estat cap a Catalunya hipoteca, i molt, el creixement econòmic i el benestar social de tota la ciutadania. Perquè és impossible, absolutament impossible, vicepresidenta, per més enginy i esforços que hi posem, mantenir una educació, mantenir una sanitat, uns drets socials de qualitat si no tens diners per fer-ho. I tenim present que Catalunya destina, atenció, tres quartes parts del seu pressupost a polítiques socials. La manca de finançament significa no poder desenvolupar de la manera adequada i òptima aquests drets, no poder tenir l’estat del benestar que mereixen els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

L’espoli fiscal, sens dubte, esdevé avui espoli social. Així mateix, l’espoli fiscal del 9 % del nostre PIB també hipoteca la nostra capacitat productiva i la nostra capacitat de generació de riquesa. I això, novament, perjudica tota l’economia catalana, perjudica també tota la competitivitat empresarial del nostre país i, evidentment, també el finançament de totes i cadascuna de les polítiques socials que fan falta a Catalunya. Perquè, a més, l’escanyament econòmic i fiscal que pateix Catalunya per part d’Espanya obliga a exercir una pressió fiscal major sobre la seva pròpia ciutadania per poder mantenir la nostra competitivitat productiva i el nostre benestar i, evidentment, per nosaltres clau important, la cohesió social al nostre país.

El model de finançament de les comunitats autònomes i els ens locals no és un model pactat entre els territoris i l’Estat, ni està subjecte a les necessitats que tenen justament les comunitats autònomes i justament, també, els municipis. És un model de finançament imposat, imposat de manera vertical i que fa bona aquella dita castellana de «Quien parte y reparte se queda siempre», el siempre el poso jo, però és que és així, «la major parte».

No debades, l’increment de recursos que s’ha produït en els darrers anys tant pels ingressos que generen els diferents territoris com pels fons europeus, se’ls ha quedat, majoritàriament, l’Estat, que ha incrementat els seus recursos més del doble del que ho han fet les comunitats autònomes i més del triple del que ho han fet, també, les corporacions locals. És a dir, que malgrat que ja fa anys que és evident la necessitat de millorar finançament autonòmic i local, quan hi ha hagut recursos per fer-ho, que hi ha sigut, se’ls ha quedat l’Estat, i no pas les comunitats autònomes, i no pas els ajuntaments, per fer front a les seves obligacions, que són moltes i múltiples, i que van directe, injectades en vena, deixeu-m’ho dir així, als ciutadans i ciutadanes, o a les obligacions econòmiques, financeres i socials dels nostres conciutadans. O pitjor encara. Més enllà d’aquest ofegament, és l’Estat qui es queda amb tot el marge de dèficit, impedintnos una política keynesiana d’endeutament per afrontar les crisis sense retallades socials.

L’Estat, en definitiva, practica un descarat desequilibri vertical en què el sobrefinançament de l’Estat significa infrafinançament crònic, absolutament crònic, de les comunitats autònomes per fer front a les competències que tenim. I, de fet, quan des de Catalunya qüestionem, i no és ni la primera, ni la segona, ni la vuitena vegada que ho fem, qüestionem aquest model injust de finançament, resulta que se’ns vol penjar una llufa.

La llufa de «Ja han arribat, una vegada més, els insolidaris». Doncs miri, no. Catalunya no és insolidària. Si hi ha algun insolidari aquí, és l’estat espanyol. És Madrid qui és insolidari amb els territoris de l’Estat, perquè el problema no és els diners que Catalunya aporta a la solidaritat interterritorial. Aquest no és el problema. El problema són els diners que es queda l’Estat per a si mateix en detriment d’un adequat finançament a les comunitats autònomes. En detriment, evidentment, de totes les comunitats autònomes i dels seus ciutadans i ciutadanes. Uns diners que es queda l’Estat i que, bàsicament, se’ls queda, com avui hem pogut veure, per despesa militar, per infiltrar policies a les organitzacions socials del meu país, per fer AVEs de Madrid a arreu, per mantenir la família reial o els oligopolis, que són múltiples i en plural, de l’Estat.

Catalunya no és insolidària. Al contrari. Catalunya pateix una insolidaritat d’un sistema de finançament centralitzat i centralista amb què finançar els projectes faraònics del patriotisme espanyol, com els superprojectes armamentístics, també en plural, o com, per exemple, els amics de la llotja del Bernabéu. Un sistema de finançament que fa que la ciutadania de Catalunya siguem els tercers que més recursos per càpita generem, però que, en canvi, siguem els desens en recursos per càpita disponibles. Aquest és el fet. Ni tan sols respecten el principi d’ordinalitat. Aquest és l’espoli al qual vostès anomenen solidaritat, un espoli que es veu encara més agreujat si tenim en compte la distribució territorial dels pressupostos de l’Estat i, especialment, l’efectiva execució pressupostària on Catalunya acostuma a estar sempre a la cua. Després, al final, li faré un apunt, vicepresidenta, respecte a la compareixença d’aquest matí del president, on aquest tema ha sortit en esbiaix.

De fet, deixi’m dir que és tan escandalós que el 64 %, 64 % de la ciutadania de Catalunya, això vol dir gairebé dues terceres parts, independentistes o no independentistes, la ciutadania, nosaltres no fem distinció, volen que Catalunya, o que sigui la Generalitat de Catalunya qui recapti i gestioni tots els tributs que es paguen a Catalunya. És a dir, la sobirania fiscal de Catalunya és avui un consens al meu país. És un gran consens al meu país. Només un 8 % de la ciutadania catalana és partidària de mantenir l’actual sistema de finançament. I el consens de país en un model en què sigui la Generalitat qui ho recapti tot i després efectuï les transferències corresponents a l’Estat pels serveis que presta a Catalunya i en concepte de reequilibri territorial.

Això, que sona senzill, és el que el candidat Illa, el seu delegat a Catalunya, planteja com a privilegi. I jo, amb tota la humilitat del món, em demano, però quin privilegi? De quins privilegis parlem? Com pot optar a ser president de Catalunya algú que està en contra que Catalunya recapti i gestioni els seus impostos? Com és possible? Com és possible que algú vulgui optar a ser president de Catalunya quan no vol reclamar un finançament que permeti que Catalunya pugui comptar amb uns serveis públics, amb unes infraestructures, amb un estat del benestar, amb una economia a l’alçada de la seva capacitat productiva i econòmica? Com és possible? Com algú pot optar a ser president de Catalunya quan prefereix que l’Estat tingui diners per fer carreteres i trens de Madrid a arreu, a que Catalunya tingui diners per fer front a les necessitats de la seva gent?

Per això, senyora vicepresidenta i ministre d’Hisenda del govern espanyol, ja que la proposta del PSC sobre finançament de Catalunya no és més que la proposta que farà vostè, o no, tant de bo m’equivoqui, i el govern d’Espanya per Catalunya, li demanem: quina és la proposta de finançament que el Partit Socialista Obrer Espanyol té per Catalunya? La proposta d’Esquerra, mentre no assumim la independència del nostre país, és clara. No només és clara; és diàfana, és transparent, és pública. Quina és la proposta del PSOE?

Abans d’acabar aquesta primera intervenció, vicepresidenta, també parlar-li de l’acord d’investidura. A l’acord d’investidura entre el seu partit i el meu, entre el PSOE i Esquerra Republicana, la qüestió del finançament va tenir un pes extremadament rellevant. De fet, la cancel·lació dels 15 000 milions d’euros n’és un bon exemple, però aquell acord, senyora Montero, també recull un mecanisme bilateral, un mecanisme bilateral entre el govern de l’Estat i el govern de la Generalitat per abordar un finançament just, repeteixo, un finançament just per Catalunya.

La nostra proposta està sobre la taula. És una proposta rigorosa, treballada, amb un extens anàlisi jurídic i també una proposta oberta, òbviament, a la negociació. Òbviament. Ara, com li deia, ens falta saber quina és la seva, de proposta. De moment, propostes seves, no n’hem vist. Nosaltres n’hem fet una. Hem fet la feina, tenim un acord amb la ciutadania catalana i nosaltres el complim. Vostès en tenen un amb nosaltres. Esperem que també el compleixin. I aprofitaré aquests 40 segons per demanar-li si és possible que li traslladi al president Sánchez aquesta dada que li donaré, perquè m’ha semblat que avui, com li deia al principi, en la compareixença d’aquest matí, jo crec que el president, crec no, és a dir, és evident que s’ha equivocat.

L’any 2023, és a dir, l’any passat, la Generalitat de Catalunya va executar un 86 % de la inversió pressupostada. Sí, això ho va fer el govern de Pere Aragonès. I, per cert, parlant de dades, només un 56 % és la seva execució, l’execució de l’Estat a Catalunya, en el període 2015-2022. I això saben què vol dir? 26 punts menys, 26 punts menys que la mitjana de la Generalitat. Amb tot plegat, vicepresidenta, amb molta atenció per escoltar, què pensa fer davant d’aquesta situació injusta per Catalunya i, sobretot, pels catalans i les catalanes? Gràcies.

Muy buenas tardes a todas y a todos, y que les aproveche a quienes vayan ahora a comer. Empiezo esta interpelación al Gobierno con una constatación, si me lo permiten, desde mi punto de vista —‌y sospecho que no me equivoco—, que es irrefutable: el actual sistema de financiación es una losa para Cataluña, y lo es para las catalanas y los catalanes y también lo es para el tejido productivo de mi país. Y lo es, vicepresidenta, porque el sistema está obsoleto; lo es porque el sistema está caduco; lo es, en definitiva, porque este es un sistema del todo injusto. (El señor vicepresidente, Rodríguez Gómez de Celis, ocupa la Presidencia). Es evidente la necesidad de un cambio en el sistema de financiación actual, tanto el autonómico como el local. De hecho, desde hace años, como decimos en Cataluña… (pronuncia palabras en catalán), hace muchísimos años que el Estado no hace nada para cambiar esta situación. Y hoy queremos volver a dejárselo bien claro: si los españoles queréis mantener este sistema de financiación, hacedlo para vosotros. Nosotros no hemos venido aquí a cambiaros vuestro modelo de financiación; esta no es nuestra vocación. Pero sí hemos venido aquí a defender los intereses de la ciudadanía de Cataluña y, en consecuencia, también hemos venido a reclamar un sistema de financiación justo, en mayúsculas, para nuestro país. Porque Cataluña vive muy por debajo de sus posibilidades, y vive muy por debajo de sus posibilidades por culpa del expolio fiscal que sufrimos, y ustedes lo saben igual que nosotros. Por ello, por ejemplo, se niegan ustedes una y otra vez a publicar las balanzas fiscales, porque la financiación injusta y precaria del Estado hacia Cataluña hipoteca, y mucho, el crecimiento económico y el bienestar social de toda la ciudadanía. Es totalmente imposible, vicepresidenta, por mucho ingenio y esfuerzos que dediquemos a ello, mantener una educación, una sanidad y unos derechos sociales de calidad si no hay dinero para hacerlo. Tengamos presente que Cataluña destina, atención, tres cuartas partes de su presupuesto a políticas sociales, y la falta de financiación significa no poder desarrollar de forma adecuada y óptima estos derechos, no poder contar con un Estado del bienestar como el que merecen los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. El expolio fiscal, sin lugar a dudas, se convierte a día de hoy en un expolio social. Además, este expolio fiscal, un 9 % de nuestro PIB, también hipoteca nuestra capacidad productiva y de generación de riqueza, y esto, de nuevo, perjudica toda la economía catalana y la competitividad empresarial, en general, de nuestro país y, también, la financiación de todas y cada una de las políticas sociales necesarias en Cataluña. Porque, además, este ahogo económico y fiscal de Cataluña por parte de España obliga a ejercer una mayor presión fiscal sobre la propia ciudadanía catalana para poder mantener nuestra competitividad productiva y nuestro bienestar. Evidentemente, para nosotros algo importante es la cohesión social en nuestro país. El modelo de financiación de las comunidades autónomas y los entes locales no es un modelo pactado entre los territorios y el Estado, ni está sujeto a las necesidades de las comunidades autónomas, ni de los municipios. Es un modelo de financiación impuesto de forma vertical y que hace bueno un dicho castellano: quien parte y reparte se queda siempre —‌yo meto el siempre— la mejor parte. No en vano, el incremento de recursos de los últimos años por los ingresos generados en los distintos territorios y por los fondos europeos, todo ello, ha ido a parar mayoritariamente al Estado, que ha incrementado sus recursos más del doble que las comunidades autónomas y más del triple que las corporaciones locales. Es decir, a pesar de que hace años que la necesidad de mejorar la financiación autonómica y local es evidente, cuando hay recursos para hacerlo se los ha quedado el Estado y no las comunidades autónomas ni tampoco los ayuntamientos para afrontar sus obligaciones, que son muchísimas y múltiples, y además van directas, inyectadas en vena, por así decirlo, a los ciudadanos, o también las obligaciones económicas financieras y sociales de nuestros conciudadanos. O lo que es todavía peor, más allá de ello, el Estado se queda con todo el margen de déficit y así nos impide una política de endeudamiento para afrontar las crisis sin recortes sociales. En definitiva, el Estado practica un descarado desequilibrio vertical en el que la sobrefinanciación del Estado significa una infrafinanciación totalmente crónica de las comunidades autónomas para, así, afrontar las competencias que tenemos.

De hecho, al cuestionar desde Cataluña —‌y esto no es la primera, ni la segunda, ni la octava vez que lo hacemos, porque cuestionamos este modelo, un modelo injusto de financiación— resulta que se nos cuelga la etiqueta de que ya están aquí los insolidarios una vez más. No, Cataluña no es insolidaria. Si algún insolidario hay aquí es el Estado español, es Madrid quien es insolidario para con los territorios del Estado. El problema no es el dinero que Cataluña aporta a la solidaridad interterritorial, este no es el problema, el problema es el dinero que se queda el Estado para sí mismo en detrimento de una financiación adecuada de las comunidades autónomas, en detrimento, evidentemente, de todas las comunidades autónomas y su ciudadanía. Este dinero se lo queda el Estado y, básicamente, como hemos podido oír, se lo queda para gasto militar, para infiltrar policías en las organizaciones sociales de mi país, para hacer AVE de Madrid a cualquier lado, para mantener a la familia real o los oligopolios múltiples que existen en el Estado, en plural. Cataluña no es insolidaria, todo lo contrario. Cataluña sufre una insolidaridad en un sistema de financiación que está centralizado y es centralista. Con él se financian los proyectos faraónicos del patriotismo español, como los superproyectos armamentísticos, también en plural, o como, por ejemplo, los amigos del palco del Bernabéu. Este sistema de financiación hace que la ciudadanía de Cataluña seamos los terceros que más recursos per cápita generamos, pero, a cambio, seamos los décimos en recursos per cápita disponibles. Esto es un hecho. Ni siquiera respetan el principio de ordinalidad. Este es el expolio al que ustedes llaman solidaridad. Un expolio que se agrava todavía más teniendo en cuenta la distribución territorial de los presupuestos del Estado y, en particular, la ejecución presupuestaria efectiva, porque ahí Cataluña suele estar en la cola.

Voy a hacer un apunte, vicepresidenta, con respecto a la comparecencia de esta mañana del presidente en que ha salido este tema. Déjeme decirle que esto es tan escandaloso que el 64 % de la ciudadanía de Cataluña, eso quiere decir casi dos tercios, independentistas o no, la ciudadanía —‌nosotros no distinguimos entre unos y otros— quiere que Cataluña, o mejor dicho, la Generalitat de Catalunya recaude y gestione todos los tributos que se pagan en Cataluña. Es decir, la soberanía fiscal de Cataluña es hoy en día un consenso en mi país, es un gran consenso. Solo un 8 % de la ciudadanía catalana es partidaria de mantener el sistema de financiación actual. El consenso de país está en un modelo en el que la Generalitat lo recaude todo y luego efectúe las transferencias correspondientes al Estado por los servicios que presta en Cataluña en concepto de reequilibrio territorial. Ese es el consenso, algo que suena sencillo. Es eso lo que el candidato Illa o su delegado en Cataluña plantea como un privilegio. Yo, con toda la humildad del mundo, me pregunto: ¿qué privilegio, de qué privilegio estamos hablando? ¿Cómo puede optar a ser presidente de Cataluña alguien que está en contra de que Cataluña recaude y gestione sus propios impuestos? (Aplausos). ¿Cómo es posible que alguien quiera llegar a ser presidente de Cataluña cuando no quiere reclamar una financiación que permita que Cataluña cuente con servicios públicos e infraestructuras, un Estado del bienestar y una economía que esté a la altura de su capacidad productiva y económica?, ¿cómo es posible? ¿Cómo puede optar alguien a ser presidente de Cataluña cuando prefiere que el Estado cuente con dinero para hacer carreteras y trenes de Madrid al resto del territorio y que Cataluña no tenga dinero para hacer frente a las necesidades de su gente? Señora vicepresidenta del Gobierno español, ya que la propuesta del PSC para la financiación de Cataluña no es más que la que hace usted —‌ojalá me equivoque, pero me parece que es esta—, le preguntamos entonces: ¿cuál es la propuesta de financiación del Partido Socialista Obrero Español para Cataluña? En materia de financiación, la propuesta de Esquerra hasta que no consigamos la independencia de nuestro país es clara, es algo diáfano, transparente, público. ¿Cuál es la propuesta del PSOE?

Antes de terminar con esta primera intervención, vicepresidenta, quisiera hablarle del acuerdo de investidura. Un acuerdo entre su partido y el mío, entre el PSOE y Esquerra Republicana, porque ahí la financiación tuvo un peso muy relevante. De hecho, la cancelación de los 15 000 millones de euros es un buen ejemplo de ello. Pero ese acuerdo, señora Montero, también recoge un mecanismo bilateral entre el Gobierno del Estado y el de la Generalitat para abordar una financiación justa —r‌epito— una financiación justa para Cataluña. Nuestra propuesta está sobre la mesa, es una propuesta rigurosa, trabajada, con un análisis jurídico extenso y también es una propuesta que está abierta a la negociación, evidentemente.

Ahora, como decía, falta saber cuál es su propuesta. De momento, propuestas suyas no hemos visto. Nosotros hemos hecho la nuestra, hemos cumplido con nuestro trabajo, hemos hecho los deberes, tenemos el acuerdo con la ciudadanía catalana y lo cumplimos. Ustedes tienen un acuerdo con nosotros y espero que también lo cumplan.

Aprovecharé los cuarenta segundos para pedirle que le traslade, si es posible, al presidente Sánchez la siguiente información. Le voy a dar un dato. Al principio ya le decía que en la comparecencia de esta mañana el presidente se ha equivocado, es evidente. En el 2023, el año pasado, la Generalitat de Cataluña ejecutó un 86 % de la inversión presupuestaria. Esto lo hizo el Gobierno de Pere Aragonès. Por cierto, ahora que hablamos de datos, solo un 56 % es la ejecución del Estado en Cataluña en el periodo 2015-2022. ¿Saben qué significa eso? Son 26 puntos menos que la media de la Generalitat. Con todo ello, vicepresidenta, voy a escuchar con atención qué piensa hacer ante esta situación injusta para Cataluña y, sobre todo, para los catalanes y las catalanas.

Gracias. (Aplausos).

Gràcies, vicepresidenta. Gràcies pel seu to. El to sempre és important. Sovint no n’hi ha prou, però el to entenc que és important. I més en aquesta cambra, últimament. Deixi’m-li dir que un partit d’esquerres, que sí, som un partit nítidament d’esquerres, un partit republicà, té moltes obligacions, perquè nosaltres arrosseguem uns valors per nosaltres claus i importantíssims. Però un partit republicà sempre ha de dir la veritat i ha de ser honest i solidari. I em sap greu dir-li, molt greu, segurament més greu a mi que a vostè, però, a Catalunya, se’ns espolia. I aquesta és la realitat.

Deixi’m-li donar les gràcies també, en el fons, per deixar-nos clares algunes coses. Sé que hi ha voluntat, i això és clau i important. Però avui també ens ha deixat clar a mi, a la ciutadania de Catalunya i als meus companys que m’acompanyen aquí a l’hemicicle que el model de finançament que té el Partit Socialista espanyol i, en conseqüència, el PSC, vull pensar, és el que defensa el 8 % de la població catalana, que, essencialment, és aquells que diuen que continuem amb el mateix model de finançament, és a dir, que es mantingui aquest espoli.

Aquesta és la conclusió que jo extrec després d’escoltar-la atentament amb un to i amb la mà estesa, val a dir-ho. Deixi’m-li donar les gràcies, també, per deixar-nos clar que només hi ha una manera que Catalunya recapti i gestioni tots els impostos generats al nostre país, tal i com desitgem el 64 % dels catalans i catalanes, que és la independència de Catalunya. Els models, de fet, estan clars: espoli o independència. És que ens ho posen molt difícil. Independència o espoli.

Senyora ministra, sap qui són els governs de la Generalitat de Catalunya que més s’han endeutat? Li diré jo: els governs encapçalats pel Partit Socialista, per Pasqual Maragall i per José Montilla. I per què es va produir aquest endeutament? Doncs aquest endeutament es va produir perquè els governs tripartits de la Generalitat van voler desenvolupar un estat del benestar. De veritat. Esquerra Republicana empenyia, allà estàvem. Van voler fer progressar Catalunya tant en inversió social com en competitivitat, i es van adonar que era absolutament impossible fer-ho amb els recursos que aportava el finançament autonòmic. Impossible.

És per això que aquell PSC, un PSC catalanista, a diferència, evidentment, d’aquest que tenim avui tan sucursalista, reclamava un millor finançament. I ho feia per Catalunya, des del federalisme simètric que reclamava l’enyorat Pasqual, enyorat no, és a dir, l’enyorem, en tota la seva vivacitat, Pasqual Maragall. L’evidència que Espanya no acceptaria mai ni federalisme ni un finançament just per Catalunya, ni tan sols respecte a l’estatut aprovat per la ciutadania catalana, va fer que molts o que una gran part dels polítics del PSC vinguessin a les files de l’independentisme, des d’Ernest Maragall fins a Joan Ignasi Elena.

Senyora ministra, el que sí és de justícia és que d’una Espanya que té un deute igual al seu PIB ens vulguin donar algunes lliçons de bona gestió a una Catalunya que està asfixiada, no per culpa únicament dels governs del PSOE, sinó que, aquí, la bancada tan extremadament ocupada del Partit Popular hi té molt a veure. Perquè, malgrat la seva asfíxia econòmica i financera de l’estat espanyol, malgrat tenir un estat que ens va a la contra i no a favor, malgrat, deixi-m’ho dir així, el boicot d’Espanya d’ençà del procés, el progrés de Catalunya en els darrers 10 anys és indubtable. Atur: del 22 % el 2014 al 9 % actual, 3 punts menys que la mitjana, en aquest cas, estatal, i apropant-nos a nivells de la Unió Europea. Exportacions: de 60 000 milions d’euros el 2014 a 100 000 milions d’euros avui. Inversió estrangera: de 3000 milions d’euros a 6400 milions d’euros. Això què vol dir? Sense calculadora, que hem més que doblat. Igualment, hem doblat la inversió en R+D+I i en cultura, gairebé arribant al 2 % si se’ns hagués aprovat el pressupost que enguany presentava la Generalitat de Catalunya. S’han revertit les retallades salarials en la funció pública i s’han incorporat 33 000 nous professionals sanitaris al sistema i 18 500 nous docents. La Generalitat pagava les seves factures. Ho dic perquè aquest mantra de el govern o els governs independentistes, fixi’ns, els últims 10 anys, les factures es pagaven a més de 50 dies. Avui les paguem a menys de 30.

En resum, i acabo, president. L’economia catalana avui és més diversificada i resilient que fa 10 anys. I les finances, sí, les finances estan endreçades. Així que, vicepresidenta, no hi ha dubte que l’independentisme ha demostrat ser útil. I ho ha demostrat ser el conjunt del país malgrat una oposició unionista caracteritzada pel bloqueig i per la repressió amb majúscula. El que necessita avui l’economia catalana per continuar avançant, després d’aquest debat que continuarem, òbviament, és la independència del nostre país. Però, mentrestant, mentrestant, nosaltres aprofitem totes les finestres d’oportunitats. I avui tornem a reclamar en veu alta i clara, a favor dels nostres ciutadans i ciutadanes, un finançament just i singular que ens permeti disposar, sí, amb solidaritat…,

Gracias, vicepresidenta. Muchas gracias por el tono. El tono siempre es importante, aunque no siempre es suficiente, pero es importante y más en esta Cámara últimamente.

Somos un partido nítidamente de izquierdas, un partido republicano, y tenemos muchas obligaciones. Nosotros albergamos unos valores para nosotros muy importantes, pero un partido republicano tiene que decir la verdad, tiene que ser honesto y solidario, y la verdad es que lamento decirlo, lo lamento muchísimo, pero lo cierto es que a Cataluña no se nos escucha.

Quiero también darles las gracias y dejar claras algunas cosas. Sé que hay voluntad y esto es importante, pero para los ciudadanos catalanes y los que me acompañan en el hemiciclo, mis compañeros, el modelo socialista, el modelo del PSC es el que defiende el 8 % de la población catalana, que son los que proponen el mismo modelo de financiación: que se mantenga este expolio. Es la conclusión que yo extraigo después de escucharla con un buen tono y con la mano tendida, y quiero decirlo. También me gustaría comentar que solo hay una forma en que Cataluña puede recaudar los impuestos de su país, como desean el 64 % de los catalanes y catalanas, y es la independencia. Los modelos están muy claros: expolio o independencia. Nos lo ponen difícil. O expolio o independencia.

Señora ministra, ¿sabe qué gobiernos de la Generalitat se han endeudado más? Yo se lo diré: los gobiernos del Partido Socialista de Pascual Maragall y de José Montilla. ¿Y por qué se produjo este endeudamiento? Pues porque los gobiernos tripartitos de la Generalitat quisieron desarrollar un Estado del bienestar. Esquerra Republicana empujaba, hicimos progresar a Cataluña en inversión social y en productividad, y nos dimos cuenta de que no lo podíamos hacer con los recursos de la financiación autonómica, imposible. Por eso, aquel PSC, un PSC catalanista muy distinto del PSC sucursalista actual, pedía una mejor financiación desde el federalismo simétrico de nuestro añorado Pasqual Maragall. Es obvio que España no aceptaría este federalismo ni el estatuto que fue aprobado por la ciudadanía catalana y, precisamente por ello, muchos políticos del PSC se unieron a las filas del independentismo, desde Ernest Maragall hasta Joan Ignasi Elena.

Lo que es de justicia, señora ministra, es que una España que tiene una deuda equivalente a su PIB nos quiera dar algunas lecciones de buena gestión a una Cataluña asfixiada no únicamente por culpa de los Gobiernos del PSOE, sino que aquí la bancada tan ocupada del Partido Popular tiene mucho que ver, porque a pesar de la asfixia económica y financiera del Estado español, a pesar de tener un Estado que nos va en contra y el boicot de España desde el procés, en los últimos diez años, el progreso de Cataluña ha quedado claro: del 22 % en 2014 al 9 %, 3 puntos menos que la media estatal y acercándonos a la Unión Europea. Exportaciones de 60 000 millones de euros en 2014 a 100 000 millones hoy; inversión extranjera, de 3000 a 6400 millones de euros. ¿Qué quiere decir? Sin calculadora, pues que hemos doblado las cifras. Como tenemos más inversión en R+D+I y en cultura, casi un 2 % si se hubiese aprobado el presupuesto que presentaba este año la Generalitat de Catalunya. Se han revertido los recortes salariales en la Función pública y se han incorporado 33 000 nuevos sanitarios y 18 500 nuevos docentes. La Generalitat pagaba las facturas, lo digo porque este mantra de los gobiernos independentistas donde las facturas se pagaban a más de cincuenta días, no; hoy, con nuestros gobiernos, a menos de treinta.

Acabo. La economía catalana hoy es mucho más diversificada y resiliente que hace una década y las finanzas sí están en orden, así que, vicepresidenta, no cabe duda, el independentismo ha demostrado ser útil, a pesar de una oposición unionista caracterizada por el bloqueo y la represión con mayúsculas. Lo que necesita la economía catalana hoy para seguir avanzando después de este debate, y en lo que seguiremos obviamente, es la independencia de nuestro país, pero mientras tanto, nosotros aprovecharemos todas las ventanas de oportunidad. Hoy volvemos a reclamar con voz alta y clara a favor de nuestros ciudadanos y ciudadanas una financiación justa y singular que nos permita disponer, sí, con solidaridad…,

… d’aquells recursos, acabo, president, que genera, acabo la frase, que genera el nostre país només i simplement per retornar-los a la nostra gent, sigui independentista o no. Moltes gràcies.

… de aquellos recursos que genera nuestro país solo y simplemente para poder devolvérselos a nuestra gente, sea independentista o no.

Gracias. (Aplausos).