Pilar Calvo Gómez
Gràcies, presidenta. Primer de tot, vull donar la benvinguda al Fernando Martín de ConELA i de Fundación Luzón, a l’Esther Sallés i l’Anna Rigola de la Fundació Miquel Valls i molt, molt, molt especialment al Carlos de Pablo i a les seves cuidadores, la Maria Mercè i l’Alejandra, pel gran esforç que han fet per acompanyar-nos en representació de totes les persones malaltes d’esclerosi lateral amiotròfica. Aquesta malaltia també és coneguda com a malaltia de Lou Gehring. No, no va ser un científic, va ser una llegenda de beisbol dels anys 30 dels New York Yankees. El 2 de maig del 1939 el Lou va demanar al seu entrenador que el retirés de l’alineació inicial dels Yankees perquè feia dies que alguna cosa no anava bé. El seu braç no responia i no era capaç de controlar el seu cos. En aquell moment portava 2130 partits jugats consecutivament, 2130 partits, un rècord que el va fer guanyar-se el sobrenom d’Iron Horse, cavall de ferro, però l’ELA és implacable i el 4 de juliol del 1939 aquest cavall de ferro va acomiadar-se de l’afició i dels seus companys d’equip. Sabent-se incurable, sabent que mai més tornaria al camp, els va dir: «Avui em considero l’home més afortunat de la faç de la terra», així va agrair a l’afició 17 anys de carrera i, com va dir ell, plens d’amabilitat i de coratge. El Lou va morir dos anys més tard. Uns pensaran que derrotat per l’ELA, en realitat, deixant enrere el seu millor home run. El discurs de l’home afortunat va fer la volta al món i va visibilitzar l’ELA com mai abans, amb l’ajuda de Hollywood, perquè Gary Cooper va fer de Lou a la pel·lícula L’orgull dels Yankees, explicant la seva història. És cert, dècades després seguim fent esforços per donar a conèixer aquesta malaltia rara i absolutament singular. La setmana passada els deia que l’ELA afecta unes 3000 persones a tot l’Estat, 500 a Catalunya. Voldria fer una correcció, una autoesmena, no és cert que afecti 3000 persones, afecta moltíssimes més, moltíssimes més, perquè no només la pateixen els malalts, també ho fan les seves famílies i el seu entorn. Per això la nostra iniciativa porta com a nom Proposició de llei per millorar la qualitat de vida de les persones amb ELA i les seves famílies, perquè la seva qualitat de vida dependrà de com responem davant de la seva situació de discapacitat i de dependència. Molt breument els expliquem els principals punts de la iniciativa. Es proposa, adaptant-nos als nous graus de discapacitat, vigents des del 2022, que en el moment de diagnòstic s’atorgui directament el grau 3 de discapacitat greu, amb un mínim del 65 %. També demanem que els malalts passin a grau 4 de discapacitat total al cap d’un any i de manera automàtica, sense haver de passar per cap tribunal mèdic. Es proposa la tramitació preferent del reconeixement de la situació de dependència, concedint el grau 2 en el moment de diagnòstic d’ELA, en un termini màxim de tres mesos des de la sol·licitud, entenent-se estimada si hi ha silenci administratiu. També proposem una modificació del barem de limitacions de mobilitat per incloure-hi la dificultat respiratòria. I té sentit, té tot el sentit, ja que un malalt d’ELA amb mobilitat a les cames pot tenir afectada la musculatura de l’aparell respiratori i això li provoca ofec i dificultats per caminar. Aquest canvi en el barem també afavoriria les persones que tenen cardiopatologies que també els provoquen problemes respiratoris. Es demana que hi hagi recursos tècnics i humans especialitzats en l’atenció als malalts d’ELA. Per descomptat, és competència de cada comunitat autònoma decidir si fa o no centres d’ELA, però és segur que cal personal especialitzat. De fet, pensem que la millor solució és formar personal especialitzat i acreditar places per a malalts d’ELA als centres sociosanitaris. Fer uns pocs centres per a una malaltia rara el que pot provocar és que els pacients acabin lluny de la família i dels amics, i les relacions socials formen part, indiscutiblement, de la qualitat de vida. Per això demanem garantir atenció domiciliària especialitzada amb serveis de fisioteràpia, per exemple, en els casos de gran dependència, que són la meitat dels malalts. Parlem de 1500 persones a tot l’Estat. És un dels punts clau. En un estat de benestar no pot ser que el familiar s’hagi de convertir en el cuidador responsable de la persona amb ELA. L’atenció d’aquesta malaltia requereix una formació complexa. I arriba un punt que aquesta atenció ha de ser de 24 hores. Per exemple, com és el cas del Carlos, quan el malalt s’ha de fer una traqueotomia per poder respirar, ha de tenir sempre a prop algú, per si es tapona el forat, perquè es pot ofegar, es pot morir. Com explica el Juan Carlos Unzué, quan arriben a aquest punt, molts malalts es deixen anar, es veuen obligats, diu ell, a morir, perquè no existeixen les ajudes que necessiten i senten que estan arruïnant les seves famílies. L’eutanàsia no ha de ser una elecció per imposició econòmica, com denuncia també el Jordi Sabaté. Els que el seguim a xarxes socials veiem les seves ganes de viure, o les del Xavi Gàmez amb el seu «amo vivir». Pels que no ho sabeu, el Xavi ha fet una Guia tecnològica per a persones dependents amb esperit guerrer, on ensenya com dominar la tecnologia des de la veu. Malauradament, el 28 de febrer el Xavi anunciava a les xarxes que els metges ja li han dit que queda poc per a la traqueotomia i ens compartia la seva terrible angoixa. Sap que un cop li facin, deixarà de parlar i de menjar. Per qui qüestiona si l’ELA ha de tenir una llei especial, el convido a informar-se a fons de com mata l’ELA, aturant un a un cadascun dels teus músculs fins a deixar-te immòbil, amb el cap absolutament clar, presoner dins d’un cos amb compte enrere. Un cap que pateix per la família, per l’entorn, per això també proposem, per protegir les persones cuidadores d’aquests malalts d’ELA, que han hagut de deixar la feina, que puguin mantenir les bases de la seva cotització a la Seguretat Social.
I per acabar, demanem ajudes per al transport de malalts, que s’impulsi una formació específica per als cuidadors i una avaluació de l’estratègia davant l’impacte de les malalties neurodegeneratives, que van guanyant terreny a mesura que la població envelleix.
El Grup Socialista portarà en breu a aquesta cambra la tercera proposició d’ELA per a la presa en consideració, però està orientada a legislar genèricament sobre malalties neurodegeneratives. L’altre dia també escoltàvem a Esquerra defensant l’ampliació de l’àmbit de la dependència, però la resposta que necessiten els malalts d’ELA no pot ser generalitzada. L’ELA és singular, requereix una llei singular i que arribi aviat, no tornin a guardar al calaix les reivindicacions dels malalts d’ELA, perquè la gent no els ho perdonaria, perquè no tenen temps, perquè l’ELA és molt ràpida, et mata en una mitjana d’entre tres i cinc anys, no dona treva ni temps per adaptar-te als seus símptomes. No t’ataquen un punt, com fa, per exemple, el càncer. No. L’ELA afecta tot el sistema motor i fa que comencis per no tenir força, després ja no pots caminar, ni menjar, ni acaronar o abraçar la gent que estimes, ni parlar, ni respirar. És una malaltia rara de gran complexitat, sense oblidar el cop psicològic que representa ser diagnosticat amb ELA.
La societat reclama cada cop més respostes individualitzades ajustades davant dels problemes mèdics, i això és el que fa, per exemple, l’Agència Europea del Medicament quan dona avantatges des de la legislació europea als laboratoris que investiguen malalties rares. Fins i tot això és el que fa Catalunya, quan protocol·litza els malalts d’ELA com a malalt crònic avançat des del primer moment, entenent que està ja en final de vida i que necessitarà pal·liatius relativament ràpid.
I hi ha un altre aspecte que també fa l’ELA singular, ataca sobretot persones entre els 40 i els 65 anys, que normalment són pares o mares de família, amb nens o adolescents que volen veure créixer i els hem d’ajudar que això sigui possible. No esperin que un pare o una mare es rendeixi fàcilment, no ho faran, allargaran tot el que puguin la seva estada en aquest món, malgrat la dificultat que això comporti. Pel privilegi, el regal, de veure créixer els nens.
Per això vull acabar amb una cita d’una altra persona que, com el Lou Gehrig, també se sent un home afortunat perquè, com si no, podria saludar cada nou dia tot dient: «Avui és el millor dia»? Això fa l’Ilde Oliveras. Li preguntava l’altre dia d’on va sortir la frase i em va explicar que va ser una mena de contracte vital amb els seus fills Pol i Dalmau. A l’Ilde el van diagnosticar d’ELA el 19 de juny del 2020, tot just sortint del confinament de la Covid, i només un dia més tard, quina casualitat, de veure la roda de premsa del Juan Carlos Unzué al Barça anunciant la bomba informativa. I és clar, l’Ilde no s’ho creia, però lluny d’enfonsar-se, s’ha vestit la samarreta de l’equip del Juan Carlos i jo m’he vestit la seva, és aquesta. Aquí hi diu: «Avui és el millor dia». No veieu el missatge perquè només es fa visible quan sortim al carrer i li posem llum a la vida, però avui farem que la llum entri a aquest hemicicle prement el botó verd i tindrà tot el sentit. Des del 2019 les organitzacions de malalts d’ELA visibilitzen la malaltia il·luminant de verd els monuments més importants de la ciutat. El verd és el color de l’esperança, de la naturalesa, de la salut, de la generositat i de la vida, i estem segurs que avui, de nou, serà el color amb el qual el poder legislatiu d’aquesta cambra acompanyarà aquesta proposició de llei que presenta Junts, però que pertany a la gran família ELA. Mai com ara per arribar al consens, és la gran oportunitat que tenim totes i tots de complir amb un compromís que ve de lluny i que sento que per fi el tenim a prop. Gràcies i fem-ho possible.
Gracias presidenta. En primer lugar, quiero dar la bienvenida a Fernando Martín, con ELA, de Fundación Luzón; a Esther Sellés y Anna Rigola, de la Fundació Miquel Valls, y muy muy especialmente a Carlos de Pablo y a sus cuidadoras, María Mercè y Alejandra, por el gran esfuerzo que han hecho para acompañarnos en representación de todas las personas que sufren esclerosis lateral amiotrófica. Esta enfermedad también se conoce como enfermedad de Lou Gehrig. No, no fue un científico; fue una leyenda del béisbol de los años treinta, de los New York Yankees. El 2 de mayo de 1939, Lou pidió a su entrenador que lo retirara de la alineación inicial de los Yankees porque hacía días que algo no iba bien; su brazo no respondía y no era capaz de controlar su cuerpo. En ese momento, llevaba 2130 partidos jugados consecutivamente; 2130, un récord que hizo que se ganara el sobrenombre de Iron Horse, Caballo de Hierro. Pero la ELA es implacable, y el 4 de julio de 1939 este Caballo de Hierro se despidió de la afición y de sus compañeros de equipo. Sabía que no podría curarse, que nunca podría volver al terreno de juego, y les dijo: Hoy me considero el hombre más afortunado de la faz de la tierra. Así agradeció a la afición diecisiete años de carrera, como dijo él, llenos de amabilidad y coraje. Murió dos años más tarde; unos pensaron que derrotado por la ELA; en realidad, dejando atrás su mejor home run. El discurso del hombre afortunado dio la vuelta al mundo e hizo visibilizar la ELA como nunca antes, con ayuda de Hollywood, porque Gary Cooper hizo de Lou en la película El orgullo de los Yankees explicando su historia. Décadas después, seguimos haciendo esfuerzos para dar a conocer esta enfermedad rara y totalmente singular. La semana pasada les decía que la ELA afecta a unas tres mil personas en todo el Estado y quinientas en Cataluña. Quisiera hacer una corrección, autocorregirme, no es cierto que afecta a tres mil personas, afecta a muchísimas más, muchas más, porque no solo la sufren los enfermos, también la sufren sus familias y su entorno. De ahí nuestra iniciativa, que lleva como nombre: proposición de ley para mejorar la calidad de vida de las personas con ELA y sus familias. Porque su calidad de vida dependerá de cómo respondamos delante de su situación de discapacidad y dependencia.
Brevemente les explico los principales puntos de la iniciativa. Se propone, adaptándonos a los nuevos grados de discapacidad vigentes desde 2022, que, en el momento del diagnóstico, se conceda directamente el grado 3 de discapacidad grave, con un mínimo del 65 %. Pedimos también que los enfermos pasen al grado 4 de discapacidad total al cabo de un año y de manera automática, sin tener que pasar por ningún tribunal médico. Se propone la tramitación preferente del reconocimiento de la situación de dependencia, concediendo el grado 2 en el momento del diagnóstico de ELA en un plazo máximo de tres meses desde la solicitud, entendiéndose como estimada si hay silencio administrativo. También proponemos una modificación del baremo de limitaciones de movilidad para incluir la dificultad respiratoria. Tiene todo el sentido del mundo, ya que un enfermo de ELA con movilidad en las piernas puede tener afectada la musculatura del aparato respiratorio, y esto le puede provocar ahogo y dificultades para caminar. Este cambio en el baremo también favorecería a las personas que tienen enfermedades cardíacas que también les provocan problemas respiratorios. Pedimos que haya recursos técnicos y humanos especializados en la atención a los enfermos de ELA. Por supuesto, es competencia de cada comunidad autónoma decidir si va a crear o no centros de ELA, pero está claro que se necesita personal especializado. Pensamos que la mejor solución es formar a personal especializado y acreditar plazas para enfermos de ELA en los centros sociosanitarios. Crear pocos centros para una enfermedad rara puede hacer que los pacientes acaben lejos de la familia y de los amigos, y las relaciones sociales forman parte, sin duda, de la calidad de vida. De ahí que pidamos garantizar la atención domiciliaria especializada con servicios de fisioterapia, por ejemplo, en los casos de gran dependencia, que son la mitad de los enfermos, unas 1500 personas en todo el Estado, uno de los puntos clave. En un Estado del bienestar no puede ser que el familiar tenga que convertirse en el cuidador responsable de la persona con ELA. La atención de esta enfermedad exige una formación compleja. Llega un punto en que esta atención tiene que ser de 24 horas. Por ejemplo, como sucede con Carlos, cuando el enfermo tiene que hacerse una traqueotomía para poder respirar, siempre tiene que tener a alguien cerca por si se tapona el agujero, porque se podría ahogar y morir. Como explica Juan Carlos Unzué, cuando llegan a este punto, muchos enfermos se dejan ir. Se ven obligados —d ice— a morir porque no existen las ayudas que necesitan y sienten que están arruinando a sus familias. La eutanasia no tiene que ser una elección por imposición económica, como denuncia también Jordi Sabaté. Los que lo seguimos en las redes sociales vemos sus ganas de vivir. O las de Xavi Gómez con su amo vivir. Para esos que no lo sabéis, Xavi ha hecho una guía tecnológica para personas dependientes con espíritu guerrero donde enseña cómo dominar la tecnología desde la voz. Desafortunadamente, el 28 de febrero Xavi anunció en las redes que los médicos le han dicho que le queda poco para la traqueotomía y él nos compartía su terrible angustia. Sabe que en cuanto se la hagan, dejará de comer y de hablar.
Para quien cuestiona si la ELA ha de tener una ley especial, le invito a informarse a fondo de cómo mata la ELA. Te para uno a uno cada uno de tus músculos hasta dejarte inmóvil, con la mente totalmente clara, preso de un cuerpo en marcha atrás, una cabeza que sufre por la familia y el entorno. De ahí que propongamos también proteger a las personas cuidadoras de los enfermos de ELA que han tenido que dejar su trabajo. Para acabar, pedimos ayudas para el transporte de enfermos, que se impulse una formación específica para los cuidadores y una evaluación de la estrategia ante el impacto de las enfermedades neurodegenerativas que van ganando terreno a medida que la población envejece. El Grupo Socialista llevará en breve a esta Cámara la tercera proposición de ELA para su toma en consideración, pero está orientada a legislar genéricamente sobre enfermedades neurodegenerativas. El otro día también escuchamos a Esquerra defendiendo la ampliación en el ámbito de la dependencia, pero la respuesta que necesitan los enfermos de ELA no puede ser generalizada. La ELA es singular, requiere una ley singular y que llegue pronto. No pongan de nuevo en el cajón las reivindicaciones de los enfermos de ELA, porque la gente no se lo perdonaría, porque no tienen tiempo, porque la ELA es muy rápida. Te mata en una media de entre 3 y 5 años. No da tregua ni tiempo para adaptarte a sus síntomas. No te ataca en un punto, como puede hacer el cáncer, por ejemplo, no. La ELA afecta a todo el sistema motor y hace que empieces por no tener fuerza, luego ya no puedes caminar, ni comer, ni abrazar, ni acariciar a la gente que quieres, ni hablar, ni respirar. Es una enfermedad rara, de gran complejidad, sin olvidar el golpe psicológico que representa tener un diagnóstico de ELA. La sociedad reclama, cada vez más, respuestas individualizadas, adaptadas a los problemas médicos. Esto es lo que hace, por ejemplo, la Agencia Europea del Medicamento cuando da ventajas en la legislación europea a los laboratorios que investigan enfermedades raras. Incluso esto es lo que hace Cataluña cuando protocoliza los enfermos de ELA como enfermos crónicos avanzados desde el primer momento, entendiendo que ya se encuentran al final de su vida y que necesitarán cuidados paliativos enseguida. Hay otro aspecto que convierte también a la ELA en singular. Ataca, sobre todo, a personas de entre 40 y 65 años. Normalmente son padres o madres de familia con hijos o adolescentes que quieren ver crecer. Tenemos que ayudarlos a que esto sea posible. No esperen que un padre o una madre se rinda fácilmente porque no lo hará. Alargarán tanto como puedan su estancia en este mundo, a pesar de la dificultad que comporte, por el privilegio de ver crecer a sus hijos.
Quiero acabar con una cita de otra persona que, como Lou Gehrig, también se siente un hombre afortunado, porque cómo si no podría saludar cada nuevo día diciendo «hoy es el mejor día». Esto es lo que hace Ilde Oliveras. El otro día le preguntaba de dónde surgió esa frase. Me explicó que fue como una especie de contrato vital con sus hijos Pol y Dalmau. A Ilde le diagnosticaron la ELA el 19 de junio de 2020, justo al salir del confinamiento de la COVID, y solo un día más tarde, qué curiosidad, de ver la rueda de prensa de Juan Carlos Unzué en el Barça anunciando esa bomba informativa. Ilde no se lo podía creer, pero, lejos de hundirse, se ha colocado la camiseta del equipo de Juancar, y yo me he colocado la suya. Aquí dice: Hoy es el mejor día. No veis el mensaje porque solo se hace visible cuando salimos a la calle y le ponemos luz a la vida. Hoy queremos que la luz entre en este hemiciclo apretando el botón verde y tendrá todo el sentido. Desde 2019 las organizaciones de enfermos de ELA visibilizan la enfermedad iluminando de verde los monumentos más importantes de las ciudades. El verde es el color de la esperanza, de la naturaleza, de la salud, de la generosidad y de la vida. Estamos seguros de que hoy de nuevo será el color con el que el Poder Legislativo de esta Cámara acompañará esta proposición de ley que presenta Junts, pero que pertenece a la gran familia ELA. Nunca como ahora para llegar al consenso. Es una gran oportunidad que tenemos todas y todos de cumplir con un compromiso que viene de lejos y que siento que, por fin, tenemos cerca.
Muchas gracias y hagámoslo posible. (Aplausos).