Gracias. ¿Ven como no es tan malo esto de hablar en otras lenguas, que rompemos a la derecha? Jo avui aquí parlaré en català, primer perquè puc, gràcies a l’escola catalana. Segon, perquè és la llengua del meu país. Tercer, perquè és una llengua que estimo tant, que és la llengua que vaig escollir parlar amb la persona que més estimo d’aquest món, que és el meu fill. Quart, perquè molts de vostès, molts dels que han provocat una intransigència i un cinisme històric, han convertit parlar en altres llengües com el català, l’aranès, l’euskera o el galego en un acte revolucionari. I cinquè, perquè hem arribat a un acord històric perquè això sigui possible. I és un honor per al meu grup, per al meu partit i per a mi mateix, orgullós fill i net d’andalusos, ser els primers a fer un discurs inequívocament i íntegrament en català en aquest faristol. Així doncs, presentem avui un acord històric que, com qualsevol altre acord històric, té molts noms i té molts cognoms. Però és de justícia avui recordar-ne dos. El primer, en realitat són molts noms, els noms dels centenars de milers de persones, tots i totes treballadors i treballadores arribats a Catalunya, al País Valencià, a Galiza o a Euskal Herria fa 50, 60 o 70 anys. I que van entendre, i que van voler —alguns, per exemple, els meus avis, amb molta menys informació i formació d’escola privada que alguns de vostès— que els seus fills i que els seus nets havien d’estimar i havien de respectar les terres que trepitjaven i que quina millor manera de fer-ho que a través de la seva cultura i de la seva llengua. Seré molt clar. Seré molt clar. Jo parlo català gràcies als meus avis, a les meves àvies andaluses. Exactament igual que parlen avui en dia català els nens i les nenes de mares i de pares pakistanesos, xinesos, romanesos o marroquins nouvinguts a Catalunya. Va per ells. I el segon nom és el nom d’un amic i d’un company que va fer una lluita, amb les sigles d’Esquerra Republicana darrere, i en una solitud moltes vegades terrible, perquè arribés aquest dia, perquè es parlessin llengües oficials, més enllà del castellà, en aquest faristol. L’última vegada, ho repeteixo, fa més de deu anys, parlant del Guillem Agulló. Entre las risas de la dreta, entre las mofes de l’esquerra, i fins i tot entre les burles de grans patriotes que avui faran seva aquesta causa. També va per ell. Moltes gràcies, Joan Tardà. A partir d’aquí, cinc reflexions que potser poden ser útils. La primera, s’ha dit molt que parlar aquí en català, en aranès, en euskera o en gallec, és literal, «es una falta de respeto a España y a los españoles.» Que parlar avui aquí llengües oficials, més enllà del castellà, reconegudes per la seva sacrosanta Constitució, és una falta de respecte. Senyories, una falta de respecte jo crec que és, per exemple, que un fons de sàtrapes saudites compri una de les seves principals empreses com és Telefónica. O quina falta de respecte és que la Federación Española de Fútbol continuï avui en dia faltant al respecte a unes jugadores campiones del món. Això és una falta de respecte i no que alguns de nosaltres parlem les nostres llengües aquí. La segona idea que potser és útil. Senyories, en el fons tot això és bastant absurd. Alguns de vostès són parlants d’una sola llengua oficial dient a parlants de dues llengües oficials que el problema som nosaltres perquè parlem dues llengües i no una. Moltes de les seves interpretacions, moltes de les seves crítiques, moltes de les seves opinions són literalment una oda a la ignorància. I els diré una cosa, un estat que té aquesta extraordinària diversitat lingüística i cultural i la maltracta d’aquesta manera, simplement no la mereix. Seré més clar. Vostès, senyors de la dreta i de la ultradreta espanyola, i alguns de l’esquerra espanyola, no es mereixen ni Catalunya ni Euskadi. (Aplaudiments). La tercera, a veure si els sona alguna d’aquestes coses: check-in, coaching, movie, selfie, follower, meme, streaming, meeting, brainstorming, briefing, coworking, feedback, hardcore, low cost, outsourcing, partner, startup, target, frame, gap, tracking, vending, running, brave... Els sona? Ho fan servir? I és el català, l’aranès, l’euskera o el galego els que amenacen la seva llengua? És bastant probable que molts de vostès rajen del català, de l’aranès, del galego o de l’euskera mentre fan un meeting a la sala de coworking mirant outfits per estrenar after work.
I la quarta idea, es diu que tot això de parlar aquí en català, en gallec, en aranès o en euskera, és literal, és del senyor Borja Sémper, «es hacer el canelo», i que tots podríem parlar en castellà per allò de para que nos entendamos todos. Això ho porto sentint tota la vida. Bueno, primer que per fer el canelo no cal parlar català, senyor Sémper, li ho puc assegurar. I segon, que a Europa, un espanyol, un francès o un italià també poden parlar en anglès per allò de no fer el canelo i perquè nos entendamos todos. Però no ho fan, o almenys necessàriament no ho fan. De fet, molts parlen en les seves llengües oficials. Per què? Per què? Perquè són uns irrespectuosos? Perquè fan el canelo? Perquè són uns antianglesos? No. És bastant probable que a Europa, a Brussel·les, no pateixin del mateix patriotisme fràgil i tòxic que tenen molts de vostès. Per cert, a alguns de vostès els he vist tota la vida a Brussel·les posant-se un pinganillo i no estaven tan cabrejats.
I la cinquena idea, es parla molt del cost d’aquests plens, d’aquests plens amb traducció simultània. 56 000 euros, diuen. Es publica molt. De fet, s’obren telenotícies amb això. Molt bé. Ja que interessen tant ara segons quins costos de l’Estat, jo parlaré d’alguns, a veure si interessen, a veure si obren telenotícies. La bandera de Colon va costar 400 000 euros, el nou veler amb què el rei farà fragates costa quasi 2 milions d’euros, l’hipòdrom de la Zarzuela costa 6 milions d’euros. I en tres mesos, en només tres mesos, els alcaldes del PP i de Vox s’han apujat el sou públic a Cadis, a Torrelodones, a Náquera, a Marbella, a Yebes, a Guadalajara, al Ferrol, a Motril i a Màlaga, i em deixo ciutats. Ja que parlem de costos de l’Estat, també podem parlar d’aquests perquè em sembla molt més decent fer el que estem fent avui aquí. (Aplaudiments).
I acabo amb tres reflexions. La primera, aquí avui, senyories, no s’estan, repeteixo, no s’estan violentant els drets d’alguns, aquí avui, per fi, després de més de 40 anys, s’estan reconeixent els drets de tots. Una llengua no només serveix per comunicar-se, una llengua no només serveix per comunicar el que vols, una llengua també serveix per representar el que ets. A molts de vostès que no els molesta que avui aquí es parlin altres llengües, els molesta el que representen i principalment la identitat que representen. La segona idea, i vull ser molt clar, ni el castellà —i crec que soc l’exemple paradigmàtic— està perseguit ni amenaçat a Catalunya, ni el català és patrimoni exclusiu de l’independentisme. Ho repeteixo, ni el castellà està amenaçat a Catalunya ni el català és patrimoni de l’independentisme. El català és de tots i de totes. I els catalans i les catalanes pensen de forma molt diversa. I me n’alegro. De Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, i això ho hem de dir de forma molt clara i contundent, perquè tant mal li fa a la seva llengua i a la seva cultura un intransigent amb una rojigualda com un intransigent amb una estelada. I la tercera idea, això és un èxit per al meu partit, Esquerra Republicana, per la seva història, per la seva lluita, i també per al meu país. Però em nego, em nego que això que està passant avui aquí sigui una victòria, no pot ser una victòria, perquè em nego, em nego com a ciutadà català, com a independentista català, que la meva cultura i que la meva llengua necessiti de perdedors. M’hi nego. M’hi nego. Avui aquí no hi ha perdedors, com a molt hi ha ignorants. I acabo amb un homenatge que segur que entendran. «Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg. Jo vinc d’un silenci que no és resignat. Jo vinc d’un silenci que la gent romprà. Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant». Res més, moitas grazas, eskerrik asko, fòrça gràcies, moltes gràcies, merci. (Aplaudiments).
Yo hoy aquí hablaré en catalán, primero, porque puedo, gracias a la escuela catalana; segundo, porque es el idioma de mi país; tercero, porque es un idioma que amo tanto que es el idioma que escogí hablar con la persona que más quiero de este mundo, mi hijo; cuarto, porque muchos de ustedes, muchos de los que han provocado una intransigencia y un cinismo histórico, han convertido el hecho de hablar en otras lenguas, como el catalán, el aranés, el euskera o el gallego, en un acto revolucionario, y, quinto, porque hemos llegado a un acuerdo histórico para que esto sea posible, y es un honor para mi grupo, para mi partido y para mí mismo, orgulloso hijo y nieto de andaluces, ser de los primeros en hacer un discurso íntegramente, inequívocamente en catalán desde esta tribuna.
Así pues, presentamos hoy un acuerdo histórico, que, como cualquier otro acuerdo histórico, tiene muchos nombres y apellidos, y es de justicia hoy recordar dos: el primero, en realidad, son muchos nombres, los nombres de los centenares de miles de personas, todos y todas trabajadores y trabajadoras llegados a Cataluña, al país valenciano, a Galiza o Euskal Herria hace cincuenta, sesenta o setenta años —algunos, por ejemplo mis abuelos, con mucha menos información y formación de escuela privada que algunos de ustedes—, que entendieron y quisieron que sus hijos y sus nietos amasen y respetasen las tierras que pisaban, y qué mejor manera de hacerlo que a través de su cultura y su lengua. Voy a ser muy claro: yo hablo catalán gracias a mis abuelos, a mis abuelas, andaluces, exactamente igual que hablan hoy catalán niños y niñas de madres y padres pakistaníes, chinos, rumanos o marroquíes que han llegado a Cataluña. ¡Va por todos ellos! Y el segundo nombre es el de un amigo y un compañero, que hizo una lucha con las siglas de Esquerra Republicana detrás y con una soledad en ocasiones terrible. Y lo hizo para que llegara este día, para que se hablaran lenguas cooficiales más allá del castellano en esta tribuna; la última vez —repito—, hace más de diez años, recordando a Guillem Agulló, entre las risas de la derecha, las mofas de la izquierda e, incluso, entre las burlas de grandes patriotas que hoy harán suya esta causa. ¡También va por él! Muchas gracias, Joan Tardà.
A partir de aquí, cinco reflexiones, que tal vez pueden ser útiles. Primero, se ha dicho mucho que hablar aquí en catalán, en aranés, en euskera o gallego es —literal— una falta de respeto a España y a los españoles, que hablar aquí hoy lenguas oficiales más allá del español, reconocidas por su sacrosanta Constitución, es una falta de respeto. Señorías, una falta de respeto yo creo que es, por ejemplo, permitir que un fondo de sátrapas saudíes compre una de sus principales empresas, como es Telefónica, o una falta de respeto es que la Federación Española de Fútbol siga hoy faltando al respeto a unas jugadoras de fútbol, campeonas del mundo. Eso es una falta de respeto, y no que algunos de nosotros hablemos nuestras lenguas aquí. La segunda idea que tal vez es útil, señorías, es que, en el fondo, todo esto es bastante absurdo. Algunos de ustedes son monolingües, hablan una sola lengua oficial, y les están diciendo a hablantes de dos lenguas oficiales que el problema somos nosotros porque hablamos dos idiomas, y no una. Bien, muchas de sus interpretaciones, muchas de sus críticas, muchas de sus opiniones son, literalmente, una oda a la ignorancia. Y les diré algo: un Estado que tiene esta extraordinaria diversidad lingüística y cultural y la maltrata de esta forma simplemente es que no la merece. Voy a ser muy claro: señores de la derecha y de la ultraderecha española y algunos de la izquierda española, no se merecen ni Cataluña ni Euskadi. (Aplausos). Tercer punto. A ver si les suenan algunos de estos términos: checking, coaching, mobing, selfie, follower, meme, streaming, meeting, brainstorming, briefing, coworking, feedback, hardcore, lowcost, outsourcing, partner, startup, target, frame, gap, tracking, vending, running, brake. ¿Les suenan estas palabras? ¿Las utilizan? ¿Y son el catalán, el aranés, el euskera o el gallego los idiomas que amenazan su idioma? Es bastante probable que muchos de ustedes critiquen el catalán, el aranés, el gallego o el euskera mientras hacen un meeting en la sala de coworking mirando outfits por estrenar afterwork. (Aplausos). Y la cuarta idea. Se dice que todo esto de hablar aquí en catalán, en gallego, aranés o euskera es —literal, según el señor Borja Sémper-— «hacer el canelo» y que todos podríamos hablar castellano por aquello de que nos entendamos todos —e s lo que he escuchado toda mi vida—. Bien, para hacer el canelo no hace falta hablar catalán, señor Sémper, se lo puedo asegurar. Y, segundo, en Europa, un español, un francés o un italiano también pueden hablar inglés por aquello de no hacer el canelo y para que nos entendamos todos pero no lo hacen o, al menos, no lo hacen necesariamente; de hecho, muchos hablan en sus lenguas oficiales. ¿Por qué? ¿Porque son unos irrespetuosos? ¿Porque hacen el canelo? ¿Porque son antiingleses? No. Es bastante probable que en Europa y Bruselas no sufran del mismo patriotismo frágil y tóxico que padecen muchos de ustedes. A algunos de ustedes, por cierto, les he visto toda la vida en Bruselas utilizando receptores de interpretación simultánea y no estaban tan cabreados. Y la quinta idea. Se habla mucho del coste de estos plenos con traducción simultánea, con interpretación simultánea; 56 000 euros, dicen. Se publica mucho; de hecho, hay telediarios que se abren con esta noticia. Bien, ya que interesan tanto ahora algunos costes del Estado, yo voy a hablar de algunos de ellos, a ver si interesan, a ver si abren también telediarios: la bandera de Colón costó 400 000 euros, el nuevo velero con el que el rey va a hacer regatas cuesta, prácticamente, dos millones de euros, el hipódromo de la Zarzuela cuesta seis millones de euros, y en tres meses, solo en tres meses, los alcaldes del PP y de VOX se han aumentado el sueldo público en Cádiz, en Torrelodones, Náquera, Marbella, Yebes, Guadalajara, Ferrol, Motril o Málaga, muchas ciudades. Ya que hablamos de costes del Estado, también podemos hablar de estos, porque me parece mucho más decente hacer lo que estamos haciendo hoy aquí. (Aplausos).
Y termino con tres reflexiones. En primer lugar, señorías, aquí hoy —repito— no se están violentando los derechos de algunos; aquí hoy, por fin, después de más de cuarenta años, se están reconociendo los derechos de todos. Una lengua no solo sirve para comunicarse, una lengua no solo sirve para comunicar lo que quieres, una lengua también sirve para representar lo que eres. Y a muchos de ustedes no les molesta que se hablen otras lenguas, sino lo que representan y, ante todo, la identidad que representan. Segunda idea, y quiero ser muy claro, y creo que soy el ejemplo paradigmático. Ni el castellano está perseguido ni amenazado en Cataluña ni el catalán es patrimonio exclusivo del independentismo; repito, ni el castellano está amenazado en Cataluña ni el catalán es patrimonio del independentismo. El catalán es de todos y de todas, y los catalanes y las catalanas piensan de forma muy diversa y me alegro, desde Salses a Guardamar y desde Fraga a L’Alguer, y esto hay que decirlo de una forma muy clara y contundente, porque tanto daño le hace a su lengua y a su cultura un intransigente con una rojigualda como un intransigente con una estelada. Y tercera idea. Esto es un éxito para mi partido, Esquerra Republicana, por su historia y su lucha, y también para mi país. Pero me niego a que esto que se está produciendo hoy aquí sea una victoria. No puede ser una victoria, porque me niego, me niego como ciudadano catalán, como independentista catalán a que mi cultura y mi lengua requieran de perdedores; me niego. Hoy aquí no hay perdedores; como mucho, hay ignorantes. Y termino con un homenaje que seguro que entenderán. «Yo vengo de un silencio / antiguo y muy largo. / Yo vengo de un silencio / que no está resignado. / Yo vengo de un silencio / que la gente romperá./ Yo vengo de una lucha / que es sorda y constante». Muchas gracias. (Aplausos).