Gràcies, presidenta. Bon dia, diputades i diputats. Avui és un dia, és un dia important. És un dia important perquè aquesta cambra fa una cosa que, de fet, hauria d’haver fet fa molt de temps. Avui diem, amb tota la força de la llei, que les teràpies de conversió són violència. Són violència en majúscules. No són, senyories, una ajuda no són un acompanyament, no són una opció terapèutica, són violència, violència exercida contra persones pel simple fet de ser qui són. Vull començar fent un agraïment. Un agraïment, si m’ho permeten, immens, un agraïment al Saúl, un agraïment a l’associació No es Terapia, al col·lectiu LGTBI, a la sectorial també de la meva formació política, a la Comissió d’Igualtat, a la Berta, a la Claudia, a la Tess, a l’Àgueda, a la Noemí, a l’Abel, un amic, el Víctor també, que sabem que s’ho ha currat. Sabem que s’ho ha currat, però Víctor, gas! Gas! I també, evidentment, a la resta de ponents d’aquesta llei, gràcies. Durant massa anys hi ha hagut joves tancats en despatxos. Hi ha hagut joves tancats en consultes, en grups de pressió, escoltant que la seva orientació sexual era un problema, que la seva identitat era una desviació, que la seva manera de viure sí, havia de ser corregida. Durant massa anys hi ha hagut famílies a qui s’ha venut una mentida, una mentida cruel. Famílies a qui se’ls ha dit que un fill gai, que una filla lesbiana, que una persona trans podien ser reconduïts, podien ser normalitzats, —a tenció!— podien ser recuperats. I darrere aquesta mentida hi ha hagut patiment. De fet, aquesta mentida, com tantes d’altres, però aquesta en particular, no ha estat gratuïta, perquè darrere d’aquesta mentida hi ha hagut ansietat, hi ha hagut depressió, hi ha hagut autoodi i també hi ha hagut silencis, massa silencis, silencis que encara avui pesen sobre moltes vides. I avui diem prou a aquests silencis tan extremadament sorollosos, prou aquest silenci tan extremadament sorollosos, perquè les teràpies de conversió no intenten canviar una conducta. Les teràpies de conversió intenten destruir una part essencial de la persona. Intenten convèncer algú que és indigne, indigne de ser estimat tal com és. I això, senyories, és extremadament dur. És una de les formes més cruels de violència que es poden exercir. Perquè avui fem un pas, sí, un pas que transcendeix aquesta legislatura. Avui el que diu aquesta cambra és molt senzill i alhora molt potent i alhora molt poderós: no hi ha res a curar, no hi ha res a corregir, no hi ha res a reparar. El problema mai no han estat les persones LGTBI. El problema sempre ha estat aquest prejudici. I avui aquest prejudici rep una resposta clara del Codi Penal. És una victòria de les víctimes. És una victòria de les entitats que han lluitat durant dècades, de fet, que encara lluiten. És una victòria de totes les persones que es van negar a acceptar que la humiliació es disfressés de tractament. Però malauradament, avui també hem de dir una altra cosa. Estem satisfets, però no estem del tot satisfets. Perquè nosaltres, perquè som molts els que volíem anar més enllà. Volíem que aquesta llei incorporés mesures d’ajuda econòmica i d’ajuda habitacional per a les víctimes, perquè sabem perfectament —i no hi ha ningú que no ho sàpiga— què passa. Què passa moltes vegades després de la violència? Sabem què passa quan una persona és rebutjada, —atenció!— per la seva família. Sabem què passa quan algú és expulsat, sí, de casa seva. Sabem què passa quan el càstig social continua després del dany i sabem també que la justícia no consisteix només a castigar qui fa mal. Consisteix també a garantir que les víctimes puguin reconstruir les seves vides. I no ho hem aconseguit, senyories, avui això no ho hem aconseguit, però ho continuarem defensant. El que avui no hem aconseguit ho continuarem defensant demà, perquè els drets no avancen mai d’una vegada per totes, malauradament. Cada generació, evidentment, ha de protegir‑los. Cada generació ha d’ampliar‑los. I aquest és precisament el repte del nostre temps. El repte que tenim per davant, perquè mentre avui fem aquest pas, veiem com a molts llocs del món i també d’aquí es qüestionen drets, drets que semblaven irreversibles. Veiem governs que assenyalen les persones LGTBI, veiem discursos que intenten —encara avui— convertir la diversitat en una amenaça. Veiem qui vol tornar a fer sentir por. I davant d’això, la resposta només pot ser una: més democràcia, més drets i sí, molta més llibertat. Aquesta ha de ser la resposta de tots nosaltres!
I que ningú s’equivoqui. Que ningú s’equivoqui: aquesta llei, aquesta llei, no va en contra de ningú, al contrari. Aquesta llei va a favor de tothom, a favor de tothom. És una llei que va a favor de la dignitat humana. És una llei que va a favor de la llibertat. És una llei que va a favor del dret de cada persona a viure sense haver de demanar perdó per existir. I per això avui no només penalitzem una pràctica. Avui enviem un missatge, un missatge a cada adolescent que encara avui té por, un missatge a cada persona que ha estat humiliada, a cada víctima que va arribar a creure que hi havia alguna cosa malament en ella. Els diem que no, que no, que mai hi va haver res de malament, en ells i elles. Que la societat, sens dubte és molt millor quan ningú ha d’amagar qui és i que el futur no pertany a aquells que volen esborrar la diferència. Pertany als qui, precisament, defensen la diferència. Avui som, senyories, una mica més lliures i sobretot avui la nostra societat és una miqueta més justa.
Moltes gràcies.
Gracias, presidenta. Buenos días, diputadas y diputados. Hoy es un día importante, porque esta Cámara hace algo que, de hecho, debería haber hecho hace mucho tiempo. Hoy decimos, con toda la fuerza de la ley, que las terapias de conversión son violencia, son violencia con mayúsculas. No son, señorías, una ayuda, no son un acompañamiento, no son una opción terapéutica. Son violencia, violencia ejercida contra personas por el simple hecho de ser quienes son. Quiero empezar con un agradecimiento ―si me permiten, inmenso― a Saúl, a la Asociación No Es Terapia, al colectivo LGTBI, también a la sectorial de mi formación política, a la Comisión de Igualdad, a Berta, a Claudia, a Águeda, a Noemí, a Bel, a Víctor un poco también, que sabemos que se lo ha currado. Pero, Víctor, gas; gas (Aplausos). Y también, evidentemente, al resto de ponentes de esta ley. Gracias. Durante demasiados años ha habido jóvenes encerrados en despachos, ha habido jóvenes encerrados en consultas, en grupos de presión, escuchando que su orientación sexual era un problema, que su identidad era una desviación, que su manera de vivir, sí, tenía que ser corregida. Durante demasiados años ha habido familias a las que se les ha vendido una mentira, una mentira cruel, familias a las que se les ha dicho que un hijo gay, que una hija lesbiana, que una persona trans podían ser reconducidos, normalizados, ¡atención!, podían ser recuperados. Y detrás de esta mentira ha habido sufrimiento. De hecho, esa mentira, como tantas otras, pero esta en particular, no ha sido gratuita, porque detrás de esta mentira ha habido ansiedad, ha habido depresión, ha habido autoodio y también ha habido silencios, demasiados silencios, silencios que aún hoy pesan sobre muchas vidas. Y hoy decimos: ya basta de esos silencios tan extremadamente ruidosos, basta de esos silencios tan ruidosos, porque las terapias de conversión no intentan cambiar una conducta; las terapias de conversión intentan destruir una parte esencial de la persona, intentan convencer a alguien de que es indigno, indigno de ser amado tal y como es. Y eso, señorías, es extremadamente duro, es una de las formas más crueles de violencia que pueden ejercerse. Hoy damos un paso, sí, damos un paso que trasciende esta legislatura; hoy lo que dice esta Cámara es muy sencillo y a la vez muy potente y muy poderoso: no hay nada que curar, no hay nada que corregir, no hay nada que reparar. El problema no es de las personas LGTBI, el problema es ese prejuicio, ese prejuicio que recibe hoy una respuesta clara del Código Penal. Es una victoria de las víctimas, es una victoria de las entidades que han luchado durante décadas, que de hecho siguen luchando, es una victoria de todas las personas que se han negado a aceptar que la humillación se disfrazara de tratamiento. Pero, desgraciadamente, hoy tenemos otra cosa también. Estamos satisfechos, pero no del todo satisfechos, porque somos muchos los que queríamos ir más allá, queríamos que esta ley incorporase medidas de ayuda económica y habitacional para las víctimas, porque sabemos perfectamente ―no hay nadie que no lo sepa― qué pasa, qué pasa muchas veces después de la violencia, sabemos qué pasa cuando una persona es rechazada ―¡atención!― por su familia, sabemos lo que pasa cuando a alguien se le expulsa de su casa, sabemos lo que pasa cuando el castigo social sigue después y sabemos también que la justicia no consiste solo en castigar a quien hace daño, consiste también en garantizar que las víctimas puedan reconstruir sus vidas. Y no lo hemos conseguido, señorías, hoy eso no lo hemos conseguido, pero vamos a seguir defendiéndolo. Lo que no hemos conseguido hoy seguiremos defendiéndolo mañana, porque los derechos no son de una vez para todas. Desgraciadamente, cada generación tiene que protegerlos, cada generación tiene que ampliarlos. Ese es el reto de nuestro tiempo, es el que tenemos ante nosotros, porque mientras hoy damos este paso vemos cómo en muchos lugares del mundo, y también de aquí, se cuestionan derechos, derechos que parecían irreversibles. Vemos Gobiernos que señalan a las personas LGTBI, vemos discursos que intentan, aún a día de hoy, convertir la diversidad en una amenaza, vemos cómo alguien vuelve a querer que sintamos miedo. Ante eso, la respuesta solo puede ser una: más democracia, más derechos y, sí, mucha más libertad. Esta tiene que ser la respuesta de todos nosotros.
Señorías, que no se equivoque nadie, que no se equivoque nadie, esta ley no va en contra de nadie, esta ley, al contrario, va a favor de todo el mundo, va a favor de la dignidad humana, va a favor de la libertad, va a favor del derecho de cada persona a vivir sin tener que pedir permiso por existir. Por eso, hoy, no solo penalizamos una práctica; hoy enviamos un mensaje a cada adolescente que aún hoy tiene miedo, un mensaje a cada persona que ha sido humillada, a cada víctima que llegó a creer que había alguna cosa mal en ella. Les decimos que no, que nunca hubo nada malo en ellos y ellas, que la sociedad, sin duda, es mucho mejor cuando nadie tiene que esconder quién es y que el futuro no pertenece a aquellos que quieren borrar la diferencia, sino a aquellos que precisamente defienden la diferencia. Hoy, señorías, somos un poco más libres, y hoy, sobre todo, nuestra sociedad es un poco más justa.
Gracias. (Aplausos).