Etna Estrems Fayos
Gràcies, president. S’imaginen que els tanquessin a un reformatori per llegir un determinat llibre o per portar pantalons o per haver-se pintat els llavis massa vermells, per haver-se enamorat de qui no tocava o simplement perquè algú els havia considerat en algun moment rebels? Això va passar. Va passar en aquest Estat. Durant dècades, milers de dones i joves van ser tancades als centres del Patronato de Protección a la Mujer sense haver comès cap delicte, sense judici i sense cap possibilitat de defensa, un sistema institucional de repressió moral que va funcionar sota el franquisme i que tenia un objectiu molt clar: controlar les dones que no s’ajustaven al model imposat pel nacionalcatolicisme. Consideraven que estaven en «riesgo moral» i sota aquesta etiqueta hi cabia pràcticament tot: haver fugit de casa, no entendre’s amb els pares, haver-se quedat embarassada sense casar-se, inclús si era per una violació, inclús d’un familiar, tenir relacions fora del matrimoni, mostrar dissidència o opinió política o simplement desautoritzar la família o l’autoritat social. Aquestes dones eren internades durant mesos o anys, patien humiliacions, càstigs físics, aïllaments, treballs forçats i imposicions religioses, però també algunes eren enviades a psiquiàtrics, on eren sotmeses a tractaments farmacològics que podien arribar a provocar-les comes insulínics. Altres eren internades en maternitats especials on patien violència i, sobretot, pressions per donar als seus fills en adopcions o els deien que s’havien mort i els entregaven a famílies afins al règim. Per tant, estem parlant també de crims de lesa humanitat, separacions forçades i nadons robats. Malgrat la gravetat dels fets, cap responsable polític, judicial, policial o religiós ha estat jutjat en aquest Estat. I aquestes dones continuen avui sense un reconeixement explícit en la legislació vigent. Però el Patronato no va desaparèixer amb la dictadura. Va durar fins al 1985, amb el govern de Felipe González, un govern socialista perquè en aquell moment Felipe González era socialista. Aquesta estructura repressiva va sobreviure durant anys de democràcia i fins que, i tot i que no ens posem d’acord amb els grups de govern de si la llei actual reconeix o no a les dones que van estar al Patronato fins al 1975 o fins el 1978, amb l’última aprovació del Reial Decret, el que sí que està clar i on sí ens posem d’acord és que queda un espai temporal de vuit anys ara en què aquestes dones no estan reconegudes com a víctimes del franquisme.
Però per això la nostra proposició avui, a part de plantejar reconèixer a aquestes dones —una cosa que, com dic, ens està costant trobar l’encaix— va molt més enllà i vol avançar cap a mecanismes de reparació adequats i garantir també el dret a la veritat. Perquè encara avui una part molt important de la documentació continua dispersa o està inaccessible. Per això, gran part de la nostra proposició va encaminada a que sigui l’Estat qui assumeixi les responsabilitats que té en la recerca de la documentació, l’inventari de centres que van formar part del Patronato i la localització de víctimes que potser ni són conscients que ho van ser. És l’Estat qui ha de posar esforços i recursos per trobar-les i també per facilitarles-hi la documentació que les acredita com a víctimes, si realment estan incloses com vostès diuen. No es pot deixar a les espatlles de senyores que poden tenir 80 o 90 anys aquesta feina. Elles potser només saben que les van enviar les monges. Molts d’aquests centres ni tan sols estaven identificats com a centres col·laboradors del Patronato en concret i no els podem deixar a elles la responsabilitat d’aquesta investigació. Això és el que diu també el relator de Nacions Unides en una petició formal que va fer arribar al Govern de l’Estat espanyol el 2025. Els experts de Nacions Unides expressen una preocupació molt clara davant la manca de mesures de veritat, de justícia i reparació per a les dones internades al Patronato i recorden que els estats tenen l’obligació d’investigar les violacions greus dels drets humans, garantir el dret a la veritat i oferir reparació integral a les víctimes. Una reparació que, segons el dret internacional, ha d’incloure restitució, rehabilitació, satisfacció i també indemnització, també indemnització. Ara ja no ho diem nosaltres, ho estan dient Nacions Unides.
I això també hem tingut accés a la resposta de l’Estat espanyol. Què hi ha respost l’Estat espanyol? Doncs en la carta de resposta confirma que moltes de les coses que denuncien les víctimes i de les quals nosaltres estem intentant ser la veu són certes. En diversos moments, el mateix Govern espanyol reconeix que encara no existeix cap mecanisme estatal independent per investigar el Patronato de Protección a la Mujer i admet que aquesta investigació encara no s’ha fet. I quan detalla les actuacions realitzades, el que trobem són sobretot iniciatives parlamentàries, debats o proposicions no de llei, però en canvi, cap canvi legislatiu que generi obligacions jurídiques reals. Inclús fa referència a la comissió d’investigació que s’ha aprovat al Parlament de Catalunya, un Parlament que no és el seu. Molts reconeixements simbòlics, com l’acte de fa uns dies, però cap política estructural. Mentrestant, han estat les supervivents, les investigadores, el moviment feminista i les entitats memorialistes qui han fet la feina que l’Estat no està fent. Han investigat, han recollit testimonis, han construït la memòria i han portat aquesta veritat fins aquí, fins a aquesta cambra. No ha estat l’Estat qui ha obert aquest camí. Han estat les pròpies víctimes i, com deia, no els podem deixar a elles sobre les seves espatlles aquesta responsabilitat.
Per això, aquesta proposició és important, perquè canvia la responsabilitat de costat i posa sobre l’Estat la pressió per trobar-les, per fer-les visibles i per arribar a reconèixer-les com toca, reparar-les i indemnitzar-les. I és, sobretot, assumir una responsabilitat democràtica el que ens cal fer, que tot i que arribi tard, encara podem, hi som a temps i no podem seguir ignorant.
Moltes gràcies. Gracias, presidente. ¿Se imaginan que les encerraran en un reformatorio por leer un determinado libro, por llevar pantalones, por haberse pintado los labios demasiado rojos, por haberse enamorado de quien no tocaba o simplemente porque alguien las hubiera considerado en algún momento rebeldes? Pues eso ocurrió en este Estado durante décadas. Miles de mujeres y jóvenes fueron encerradas en el centro del Patronato de Protección a la Mujer sin haber cometido ningún delito, sin juicio y sin ninguna posibilidad de defensa. Era un sistema institucional de represión moral que funcionó bajo el franquismo y que tenía un objetivo muy claro: controlar a las mujeres que no se ajustaban al modelo impuesto por el nacionalcatolicismo. Las consideraban en riesgo moral y con esa etiqueta cabía todo: las que habían huido de casa, las que no se entendían con los padres, se habían quedado embarazadas sin casarse o incluso si era por una violación de un familiar, por tener relaciones fuera del matrimonio, mostrar disidencia u opiniones políticas o, simplemente, desautorizar a la familia o a la autoridad social. Estas mujeres eran internadas durante meses o años, sufrían humillaciones, castigos físicos, vejaciones, trabajos forzados y reeducaciones religiosas, pero a algunas también se las mandaba a psiquiátricos con tratamientos farmacológicos que podían llegar a provocarles comas insulínicos. Otras se veían internadas en maternidades especiales donde sufrían violencia y, sobre todo, presiones para dar en adopción a sus hijos, o les decían que habían muerto sus hijos y los entregaban a familias afines al régimen; por tanto, estamos hablando también de crímenes de lesa humanidad, de operaciones forzadas y de niños robados.
Pese a la gravedad de los hechos, ningún responsable político, judicial o religioso ha sido juzgado en este Estado, y estas mujeres siguen sin tener reconocimiento hoy explícitamente en la legislación vigente. Pero el patronato no desapareció con la Dictadura, duró hasta 1985 con el Gobierno de Felipe González, un Gobierno socialista, porque en aquel momento Felipe González era socialista. Esa estructura represiva sobrevivió durante años de democracia y aunque no nos ponemos de acuerdo con los grupos del Gobierno sobre si la ley actual reconoce o no a las mujeres que estuvieron en el patronato hasta 1975 o hasta 1988 según la aprobación del último decreto, en lo que sí estamos de acuerdo es en que hay un espacio temporal de ocho años en el que estas mujeres no están reconocidas como víctimas del franquismo. Por eso nuestra proposición de hoy, aparte de plantear el reconocimiento de estas mujeres —una cosa que nos está costando encajar—, va mucho más allá: quiere avanzar hacia mecanismos de reparación adecuados y garantizar también el derecho a la verdad, porque, todavía hoy, una parte muy importante de la documentación sigue dispersa o está inaccesible.
Por eso, gran parte de nuestra proposición va encaminada a que sea el Estado el que asuma las responsabilidades que tiene en la investigación, la búsqueda de la información, el inventario de los centros que formaron parte del patronato y la localización de víctimas, que quizás ni son conscientes de que lo fueron. Es el Estado el que tiene que dedicar esfuerzos y recursos para encontrarlas y también para facilitarles la documentación que las acredita como víctimas si realmente están incluidas, como ustedes dicen. No se puede dejar esta tarea sobre los hombros de mujeres que tienen 80 o 90 años. Ellas quizás solo sabían que se las envió a las monjas. Muchos de estos centros ni siquiera estaban identificados como centros colaboradores del patronato en concreto, y no podemos dejarles a ellas la responsabilidad de esta investigación. Eso es lo que dice también el relator de Naciones Unidas en una petición formal que hizo llegar al Gobierno del Estado español en 2025. Los expertos de Naciones Unidas expresan una preocupación muy clara ante la falta de medidas de verdad, justicia y reparación para las mujeres internadas en el patronato, y recuerdan que los Estados tienen la obligación de investigar las violaciones graves de derechos humanos, garantizar el derecho a la verdad y ofrecer reparación integral a las víctimas, una reparación que, según el derecho internacional, tiene que incluir restitución, rehabilitación, satisfacción y también indemnización; también indemnización. Ahora ya no lo decimos solo nosotros, lo dice también Naciones Unidas.
También hemos tenido acceso a la respuesta del Estado español, ¿qué ha respondido? Pues la carta de respuesta confirma que muchas de las cosas que denuncian las víctimas —de las que nosotros intentamos ser la voz— son ciertas. En diversos momentos, el mismo Gobierno español reconoce que todavía no existe un mecanismo estatal independiente para investigar el Patronato de Protección a la Mujer y admite que esta investigación todavía no se ha hecho, y cuando se detallan las actuaciones realizadas, lo que encontramos son sobre todo iniciativas parlamentarias, debates o proposiciones no de ley, pero ningún cambio legislativo que genere obligaciones jurídicas reales. Incluso hace referencia a la comisión de investigación que se ha aprobado en el Parlament de Catalunya, un Parlamento que no es el suyo. Muchos reconocimientos simbólicos, como el acto de hace unos días, pero ninguna política estructural. Mientras tanto, han sido las supervivientes, las investigadoras, el movimiento feminista y las entidades memorialistas quienes han hecho la tarea que el Estado no está haciendo. Han investigado, han recogido testimonios, han reconstruido la memoria y han traído la verdad hasta esta Cámara. No ha sido el Estado el que ha abierto este camino, han sido las víctimas mismas y, como decía, no podemos dejar sobre sus hombros esta responsabilidad.
Por eso esta proposición es importante, porque cambia la responsabilidad de lado, de bando, y pone sobre el Estado la presión para encontrarlas, hacerlas visibles y para llegar a reconocerlas como toca, repararlas e indemnizarlas, y, sobre todo, se trata de asumir una responsabilidad democrática. Es lo que tenemos que hacer, que, aunque llegue tarde, todavía estamos a tiempo y no podemos seguir ignorándola.
Muchas gracias. (Aplausos).