Bé, suposo que no s’ho imagina. Sap què? A mi em passa i no em passa només a mi. Li passa a milions de catalans i catalanes. Al meu país hi ha moltíssimes persones que, cada cop que es juguen competicions internacionals amb seleccions, no té un equip a qui animar i amb qui sentir ser identificat. Al meu país, molta gent no tenim l’oportunitat que tenen vostès de gaudir d’una jornada en família amb amics, d’aquella il·lusió d’una eliminatòria, d’una final, de compartir aquesta passió per les seleccions.
L’oficialitat de les seleccions catalanes és una aspiració lògica i necessària, que es fonamenta en el dret de la nació catalana de representar els seus equips en l’àmbit internacional. I quina resposta donen vostès a aquests catalans i catalanes? A Catalunya, l’esport de base té una implantació brutal, però els esportistes que formem no podran jugar mai amb la selecció del seu país perquè vostès, a cop de llei, els coaccionaran i obligaran a jugar sota la bandera espanyola.
I dit això, ministra, on queda la voluntat d’aquests esportistes que se senten com aquests catalans i catalanes que li estic explicant? On queda la seva llibertat per escollir amb quina selecció volen jugar?
Vostès, el Partit Socialista i els seus socis, s’omplen la boca de plurinacionalitat i, a l’hora de la veritat, utilitzen l’esport i les seleccions esportives per imposar la seva idea de nació i pàtria única, deixant la plurinacionalitat en un calaix. Tenen, si volen, la possibilitat d’arreglar aquesta anomalia, desbloquejant la reforma de la llei de l’esport que va presentar Esquerra Republicana.
Els colors en esport, ministra, se senten o no se senten, són com l’amor, no es poden imposar. I cregui’m, és una mala idea fer-ho i va en contra de qualsevol valor democràtic. De què tenen por? Que els quedi una selecció de futbol sense talent o que algú ―i no miro a ningú― els faci una campanya de desprestigi brutal, com li van fer a Iñigo Martínez per agafar una estelada en la celebració de la Lliga del Barça? Miri, l’oficialitat de les seleccions catalanes no és només un somni. És una reivindicació de justícia, de reconeixement, d’identitat i d’orgull col·lectiu.
Bien, imagino que no se lo imagina. ¿Sabe qué? A mí me pasa, y no solo me pasa mí, les pasa a millones de catalanes y catalanas. En mi país hay muchísimas personas que cada vez que se juegan competiciones con selecciones no tienen un equipo al que animar y con quien identificarse. En mi país, muchas personas no tienen la posibilidad de hacer lo que ustedes hacen: disfrutar de un día con los amigos o con la familia con esa ilusión de una eliminatoria, de una final, y compartir esa pasión por las selecciones.
La oficialidad de las selecciones catalanas es una aspiración lógica y necesaria que se asienta en el derecho a que la nación catalana pueda presentar a sus equipos en el ámbito internacional. ¿Y qué respuesta dan ustedes a esos catalanes y catalanas? En Cataluña, el deporte de base tiene una implantación brutal, pero los deportistas que formamos nunca tendrán la posibilidad de jugar con la selección de su país porque ustedes, a golpe de ley, les van a coaccionar y les van a obligar a jugar bajo la bandera española.
Dicho esto, ¿dónde está la voluntad de esos deportistas que se sienten como estos catalanes y catalanas que he descrito? ¿Dónde está su libertad para elegir con qué selección jugar?
Ustedes, el Partido Socialista y sus socios, se llenan la boca de plurinacionalidad y, a la hora de la verdad, utilizan el deporte y las selecciones deportivas para impulsar su idea de nación y patria única, dejando que la plurinacionalidad quede en un cajón. Tienen la posibilidad de arreglar esta anomalía desbloqueando la reforma de la Ley del Deporte que presentó Esquerra Republicana.
Los colores en el deporte, ministra, se sienten o no se sienten; son como el amor, no se pueden imponer. Y, créame, es mala idea intentarlo, va en contra de cualquier valor democrático. ¿De qué tienen miedo? ¿De que les quede una selección de fútbol sin talento o de que alguien ―y no miro a nadie― les ponga en marcha una campaña de desprestigio brutal, como la que se hizo contra Íñigo Martínez por agarrar una estelada? Aquí estamos hablando de una reivindicación de justicia, de reconocimiento, de identidad y de orgullo colectivo.