Pilar Calvo Gómez
Gràcies, presidenta. El 17 d’agost de 2017, sobre les cinc de la tarda, un jove marroquí criat a Ripoll i enrolat a l’Estat Islàmic va endinsar-se amb una furgoneta al passeig de les Rambles de Barcelona amb la intenció d’atropellar al màxim nombre de persones. El seu recorregut en zig-zag al llarg de gairebé cinc-cents metres va deixar un rastre de mort que no oblidarem mai. 13 persones van morir a l’acte, una a l’hospital, i hi va haver altres dues morts. El terrorista de les Rambles va intentar fugir robant un vehicle i en va apunyalar mortalment el conductor. I de matinada, a Cambrils, altres membres de la cèl·lula gihadista, armats amb ganivets i una destral, van atacar els vianants del passeig marítim matant-ne i causant ferides als altres. En total, 16 morts i més de 250 ferits de més de 35 nacionalitats. La víctima mortal més petita va ser el Xavi. Només tenia tres anyets. Ara en tindria nou. Potser a aquestes hores hauria acabat els deures i estaria jugant, fent extraescolars, fent algun esport amb altres nens de la seva edat. Però el Xavi va morir a les Rambles. I no hi és. Avui sí que hi és, ens acompanya, Javier Martínez, el seu pare, que des d’aquell 17 d’agost del 2017 ha convertit el dolor en lluita per la defensa de la veritat. Ell, amb l’ajuda dels seus advocats. D’això es tracta, de defensar aquest dret, de saber què hi ha al darrere dels atemptats del 17 d’agost. Uns atemptats que van ser una sortida a la desesperada dels terroristes, un pla B improvisat després que el dia abans una explosió fes volar pels aires la seva base d’operacions a Alcanar, on la cèl·lula gihadista fabricava una gran quantitat d’explosius per cometre un atemptat molt més mortal, presumptament a la Sagrada Família, o al Camp Nou, o a la Torre Eiffel. Es va dir que l’explosió d’Alcanar va ser accidental, hi van morir dos terroristes i un tercer va resultar greument ferit. Però hi ha testimonis que van veure la furgoneta de l’imam Es-Satty, el cervell de l’operació, fugir d’Alcanar just després de l’explosió, un fet que mai, mai, s’ha investigat. Qui conduïa aquesta furgoneta? Potser qui va provocar l’explosió? Potser el mateix imam Es-Satty? Sis dies després de l’explosió, el jutge Andreu va dir que l’imam havia mort a Alcanar sense cap informe forense que ho avalés. De fet, a data d’avui no hi ha proves concloents per assegurar al cent per cent que Es-Satty és mort. Però senyories, si hi ha un fet extremadament sospitós és que l’imam Es-Satty era confident del Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol. Membres del CNI l’havien visitat quan Es-Satty va estar empresonat per tràfic de drogues. Quan va ser excarcerat, va fer front a una ordre d’expulsió, la va recórrer i, sorprenentment, l’advocat de l’Estat va validar que seguís residint a Espanya. És més, li van donar permís de llarga durada. Com pot ser que el CNI, el principal organisme de seguretat de l’Estat, actués amb aquesta negligència al voltant de l’instigador dels atemptats que era el seu col·laborador? Com és possible que Es-Satty, un gihadista radical que havia estat vinculat a l’atemptat de l’11-M d’aquí, de Madrid, i a l’Operació Chacal, pogués preparar durant mesos un atemptat que havia de ser de gran magnitud? També hi va haver negligència de la Secretaria de Seguretat de l’Estat quan no va aplicar el Reglament 98/2013 que des del 2014 obligava a controlar i regular la venda de precursors d’explosius. No es va aplicar aquest reglament. Els terroristes van poder comprar gran quantitat de substàncies per preparar explosius sense cap tipus de control. I com s’explica, a més, l’error de ciberseguretat que suposa que estiguessin fent un munt de recerques a internet per saber com preparar una bomba, llogar furgonetes, comprar armes blanques o localitzar possibles objectius? Recordem que en aquell moment estàvem en nivell 4 sobre 5 —4 sobre 5— d’alerta terrorista. Hi ha molts més interrogants, molts. L’excomissari Villarejo va dir en el Cas Tándem a l’Audiència Nacional que va ajudar el CNI, cito, a arreglar el entuerto del famoso atentado del imán de Ripoll, que al final fue un error grave del señor Sanz Roldán, que calculó mal las consecuencias por darle un pequeño susto a Cataluña. Quina informació tenia el director del CNI? Què va passar amb les comunicacions entre els diferents cossos de seguretat? Per què van fallar? Les comissions d’investigació al Congrés serveixen per investigar assumptes d’interès públic, esclarir les ombres que hi ha a l’entorn dels atemptats del 17-A és d’interès públic. Als països democràtics sempre s’inicia una investigació parlamentària per saber què ha fallat i demanar responsabilitats polítiques, i en paral·lel es tira endavant la causa judicial a la qual s’aporten les conclusions parlamentàries per complementar. Com va fer França, on no es van tancar les causes judicials fins tenir les conclusions de les respectives comissions parlamentàries d’investigació pels atemptats de Charlie Hebdo o de Bataclan. A altres països no hi ha por a saber la veritat, ni por a reconèixer errors, ni corregir-los, o sigui, ni por a repassar aquestes errades que hi poden haver existit per corregir-les, perquè això salva vides. Per tant, s’hauria d’haver obert la comissió d’investigació immediatament després dels atemptats i no sis anys més tard i gràcies —i ja ho hem dit en moltes ocasions darrerament— al fet que Junts ha entrat a l’equació. Les víctimes tenen dret a saber la veritat, també com a dret reconegut per Nacions Unides en diverses resolucions. I buscar la veritat no és responsabilitat ni ha d’anar a càrrec de les víctimes, sinó de l’Estat espanyol.
Gracias, presidenta. El 17 de agosto de 2017, sobre las cinco de la tarde, un joven marroquí criado en Ripoll y enrolado en el Estado Islámico se metió en el paseo de Las Ramblas de Barcelona con una furgoneta con la intención de atropellar al máximo número de personas. Su recorrido en zigzag en casi 500 metros dejó un rastro de muerte que no olvidaremos nunca. Trece personas murieron en el acto, una en el hospital y hubo otras dos muertes, pues el terrorista de Las Ramblas intento huir robando un vehículo y apuñaló mortalmente al conductor, y de madrugada en Cambrils otros miembros de la célula yihadista armados con navajas y un hacha atacaron a los peatones del paseo marítimo, y mataron a uno y causaron heridas a otros. En total, dieciséis muertos y más de 250 heridos, de más de treinta y cinco nacionalidades. La víctima mortal más pequeña fue Xavi, que solo tenía 3 añitos. Ahora tendría 9. Quizá a estas horas habría terminado los deberes y estaría jugando o haciendo extraescolares o algún deporte con otros niños de su edad, pero Xavi murió en Las Ramblas y hoy no está aquí. Hoy sí que está, y nos acompaña, Javier Martínez, su padre (dirigiéndose a la tribuna de invitados), que desde aquel 17 de agosto de 2017 ha convertido el dolor en lucha por la defensa de la verdad. Él, con la ayuda de sus abogados. De eso se trata, de defender este derecho a saber qué hay detrás de los atentados del 17 de agosto, unos atentados que fueron una salida a la desesperada de los terroristas. Un plan B improvisado después de que el día antes una explosión hiciera estallar su base de operaciones en Alcanar, donde la célula yihadista fabricaba una gran cantidad de explosivos para cometer un atentado mucho más mortal, presuntamente en la Sagrada Familia, en el Camp Nou o en la Torre Eiffel. Se dijo que la explosión de Alcanar fue accidental, donde murieron dos terroristas y un tercero resultó gravemente herido, pero hay testimonios que vieron la furgoneta del imán Es Satty, el cerebro de la operación, huyendo después de la operación, un hecho que nunca, nunca se ha investigado. ¿Quién conducía esta furgoneta? ¿Quizá quien provocó la explosión? ¿Quizá el mismo imán Es Satty? Seis días después de la explosión, el juez Andreu dijo que el imán había muerto en Alcanar, sin ningún informe forense que lo avalara. De hecho, a fecha de hoy, no hay pruebas concluyentes para asegurar al cien por cien que Es Satty está muerto. Pero, señorías, si hay un hecho extremadamente sospechoso, es que el imán Es Satty era confidente del Centro Nacional de Inteligencia español, y miembros del CNI lo habrían visitado cuando Es Satty había estado encarcelado por tráfico de drogas. Cuando fue excarcelado, se dio una orden de expulsión contra él, la recurrió y sorprendentemente el abogado del Estado validó que siguiera residiendo en España. Es más, le dieron permiso de larga duración. ¿Cómo puede ser que el CNI, el principal organismo de seguridad del Estado, actuara con esta negligencia alrededor del instigador de los atentados, que era su colaborador? ¿Cómo es posible que Es Satty, un yihadista radical que había estado vinculado al atentado del 11-M de aquí, de Madrid, y a la operación Chacal pudiera preparar durante meses un atentado que tenía que ser de gran magnitud? También hubo negligencia de la Secretaría de Seguridad del Estado cuando no aplicó el Reglamento 99/2013, que desde 2014 obligaba a regular y controlar la venta de precursores de explosivos. No se aplicó este reglamento y los terroristas pudieron comprar gran cantidad de sustancias para preparar explosivos sin ningún tipo de control. ¿Y cómo se explica, además, el error de ciberseguridad que supone que se estuvieran haciendo muchas búsquedas en Internet para hacer bombas, para alquilar furgonetas, para comprar armas o localizar posibles objetivos? (El señor vicepresidente, Rodríguez Gómez de Celis, ocupa la Presidencia). Recordemos que en aquel objetivo estábamos en el nivel 4 sobre 5 —4 sobre 5— de alerta terrorista. Hay muchos más interrogantes, muchos. El excomisario Villarejo dijo en el caso Tándem a la Audiencia Nacional que ayudó al CNI —c ito— a arreglar el entuerto del famoso atentado del imán de Ripoll, que al final fue un error grave del señor Sanz Roldán, que calculó mal las consecuencias por darle un pequeño susto a Cataluña. ¿Qué información tenía el director del CNI? ¿Qué pasó con las comunicaciones entre los diferentes cuerpos de seguridad? ¿Por qué fallaron? Las comisiones de investigación en el Congreso sirven para investigar asuntos de interés público y esclarecer las sombras que hay en torno a los atentados del 17-A es de interés público. En los países democráticos siempre se inicia una investigación parlamentaria para saber qué ha fallado y pedir responsabilidades políticas, y en paralelo se lleva adelante la causa judicial a la que se aportan las conclusiones parlamentarias para complementar. Como hizo Francia, donde no se cerraron las causas judiciales hasta tener las conclusiones de las respectivas comisiones parlamentarias de investigación por los atentados de Charlie Hebdo o del Bataclan. En otros países no tienen miedo a saber la verdad ni miedo a reconocer errores ni a repasar estos errores que pueden haber existido para corregirlos, porque eso salva vidas. Por lo tanto, debería haberse abierto la comisión de investigación inmediatamente después de los atentados, y no seis años más tarde y gracias —ya lo hemos dicho en muchas ocasiones últimamente— a que Junts haya entrado en la ecuación. Las víctimas tienen derecho a saber la verdad, también como derecho reconocido por las Naciones Unidas en diversas resoluciones, y buscar la verdad no es responsabilidad ni debe ir a cargo de las víctimas, sino del Estado español.