Moltes gràcies, presidenta. Senyories, siguin molt benvingudes a aquesta cambra.
Bé, aquesta proposició de llei trasllada la petició unànime del Parlament andalús per modificar la Llei estatal de cohesió i qualitat del sistema públic de salut, per incloure els productes òptics i de salut visual en la cartera comuna de prestacions, tal com ja es fa amb les prestacions farmacèutiques, ortoprotètiques i de productes dietètics. I es demana que sigui de manera gratuïta per als menors i amb copagament per a les persones adultes en funció del seu poder adquisitiu.
És una iniciativa, i ho diem clarament, de gran impacte, de gran impacte. I tenen molta raó quan diuen, quan parlen de pobresa visual, de les dificultats que hi ha per part de determinades famílies a l›hora de pagar ulleres o lents de contacte, i més veient el que ens estan reflectint en les estadístiques: en cinc anys... Per exemple, agafem el cas de la miopia. En cinc anys, els casos de miopia han augmentat de mitjana 2 diòptries i els més greus, els de més de 6 diòptries, s›han disparat fins al 8,2 % entre els adolescents de la generació Z, és a dir, la que va néixer entre l’any 1997 i el 2011. Com a dada, el 2017, la xifra era només de l’1,3 %. La miopia afecta gairebé un terç dels joves entre 12 i 18 anys i, a més, es constata que hi ha gairebé 2 diòptries de diferència entre els que van néixer entre el 2000 i el 2005 i els nascuts entre el 2004 i el 2010. Una altra dada, per tant, a tenir en compte. A Catalunya el 60,9 % dels adolescents afirmen que no hi veuen bé o que podrien veure-hi millor, i això és una xifra superior en 4 punts a la mitjana de l’Estat espanyol.
Els joves, per tant, i em sembla que és prou clar, estan rebent la pitjor part. Segurament, vaja segur, per l’abús de les pantalles. 7 de cada 10 joves catalans utilitzen el mòbil a les fosques abans d’anar a dormir. Això és un mal hàbit que, efectivament, està influint en la mala salut visual. Per tant, estem parlant d’una autèntica pandèmia entre els joves, entre els menors, però també entre els adults, agreujada des de la pandèmia de la covid, com en el cas dels problemes de salut mental.
Però aquesta redefinició del marc general de la cartera de prestacions no es pot fer, no es pot fer, si no hi ha una transferència de recursos a les comunitats autònomes. I avui tothom votarà a favor o bé s’abstindrà, però vaja, que la proposta segur que sortirà endavant, però a mi m’agradaria en aquest punt compartir-los una reflexió. Hem vist massa sovint com els partits de Govern prenen en consideració les iniciatives dels parlaments autonòmics o fins i tot les nascudes de la voluntat popular, les famoses ILP, i al final es queden al calaix, dormint el somni bíblic dels justos. Per tant, potser haurem d’acabar convertint el que demana aquesta iniciativa en esmena i presentar-la en alguna de les lleis que presenti el Ministeri de Sanitat, per assegurar que això sigui una realitat.
Cobrir el cost de les ulleres de la població que les necessita és molt car. Per tant, necessitem que el Govern es comprometi per llei. Però ni tan sols el vistiplau del Congrés és garantia que les persones que necessiten una prestació la rebran. Mirin què està passant, per exemple, amb l’aplicació de la Llei ELA: va tenyir de verd aquest hemicicle, va arrencar el compromís del Govern. Gairebé cinc mesos després, i després de preguntar al Govern espanyol com garantirà els recursos necessaris per aplicar la llei i d’escoltar les associacions, aquesta que vinc a explicar-los és la situació. El que havia de ser una transferència extraordinària a les comunitats autònomes per cobrir els costos per a l’assistència especialitzada de 24 hores als malalts en risc de mort evitable es va convertir, primer, en un pla de xoc de desenes de milions d’euros a transferir directament a les associacions, i no a les comunitats autònomes, i després en una prova pilot amb la quarta part dels recursos que, clarament, no arriba ni de bon tros per atendre els 300 o 400 malalts que estan en situació crítica a l’Estat, de nou, a partir d’un model centralitzat que defuig la via administrativa competencial.
Per tant, el que han de fer les comunitats autònomes en resposta a aquesta situació és demanar urgentment els diners que els corresponen des de les seves conselleries de Drets Socials per donar assistència a les persones amb ELA i dignificar la seva vida i la de les seves famílies, que és el que pretenia la llei ELA que es va aprovar aquí amb unanimitat, amb el vot favorable de tothom. No podem seguir empassant-nos que el que s’aprova a Madrid es pagui a Catalunya o a qualsevol altra comunitat autònoma. I menys encara quan hi va haver una opinió, com deia, unànime. I si, com diu l’Ilde, avui potser és el millor dia, però necessitem els recursos ja. Des de l’aprovació de la llei, ja ens han deixat més de 300 persones afectades per ELA, sense veure o viure els efectes positius de la llei. Respecte a la proposició que ens porta al Parlament andalús, votarem a favor.
Muchas gracias, presidenta. Señorías, muy bienvenidas a esta Cámara. Esta propuesta de ley traslada la petición unánime del Parlamento andaluz para modificar la ley estatal de cohesión y calidad del sistema comunitario de salud para incluir los productos ópticos y de salud visual en la cartera común de prestaciones ―tal y como ya se hace con las prestaciones farmacéuticas, ortoprotésicas y de productos dietéticos― y se pide que sea gratuita para los menores y con copago para las personas adultas con la opción de su poder adquisitivo. Es una iniciativa, y lo decimos claramente, de gran impacto. Tienen mucha razón cuando dicen, cuando hablan de pobreza visual, de las dificultades que hay por parte de determinadas familias a la hora de pagar gafas o lentes de contacto. Además, nos lo están reflejando las estadísticas. Vayamos a la miopía, por ejemplo. En cinco años, los casos de miopía han aumentado una media de 2 dioptrías, y los más graves, los de más de 6 dioptrías, se han disparado hasta el 8,2 % entre los adolescentes de la generación Z, es decir, la generación que nació entre 1997 y 2011. En el 2017, la cifra era solo del 1,3 %. La miopía afecta a un 3 % de los jóvenes entre 12 y 18 años; además, se constata que hay 2 dioptrías de diferencia entre los que nacieron entre el 2000 y el 2005, y los nacidos entre el 2004 y el 2010. Otro dato, por lo tanto, que tener en cuenta. En Cataluña, el 60,9 % de los adolescentes afirma que no ven bien o que podrían ver mejor, y esto es una cifra superior en 4 puntos a la media del Estado español. Los jóvenes, por lo tanto, y parece que está bastante claro, se llevan la peor parte, seguro que por el abuso de las pantallas. Siete de cada diez jóvenes catalanes utilizan el móvil a oscuras antes de ir dormir, y eso es un hábito malo que, efectivamente, influye en la mala salud visual. Por lo tanto, estamos hablando de una auténtica pandemia entre los jóvenes, entre los menores, pero también entre los adultos, que se ve agravada desde la pandemia de la COVID, como es el caso de los problemas de salud mental. Esta redefinición del marco general de la cartera de prestaciones no se puede hacer si no hay una transferencia de recursos a las comunidades autónomas. Y hoy todo el mundo va a votar a favor o se va a abstener, pero la propuesta, sin duda, va a salir adelante. A mí en este punto me gustaría compartir con ustedes una reflexión. Hemos visto demasiadas veces cómo los partidos del Gobierno toman en consideración las iniciativas de los parlamentos autonómicos o, incluso, las nacidas de la voluntad popular ―las ILP famosas―, que luego se quedan, al final, en un cajón, durmiendo ese sueño bíblico de los justos. Así que, quizás, deberíamos acabar convirtiendo lo que se pide en esta iniciativa en una enmienda para presentarla en alguna de las leyes que presente el Ministerio de Sanidad, para asegurarnos de que esto sea una realidad.
Cubrir el gasto de las gafas de la población que lo necesita es muy caro y por eso necesitamos que el Gobierno se comprometa por ley, pero solo el visto bueno del Congreso no es una garantía de que las personas que necesiten esa prestación la vayan a recibir. Fíjense en lo que está pasando, por ejemplo, con la aplicación de la ley ELA. Tiñó de verde este hemiciclo, arrancó el compromiso del Gobierno, prácticamente cinco meses después, y tras preguntar al Gobierno español cómo va a garantizar los recursos necesarios para la aplicación de esa ley ―lo han hecho, por descontado, las asociaciones― les voy a contar cuál es la situación. Lo que tenía que ser una transferencia extraordinaria a las comunidades autónomas para cubrir los gastos de asistencia especializada de 24 horas a los enfermos en riesgo de muerte evitable se convirtió, primero, en un plan de choque de decenas de millones de euros a transferir directamente a las asociaciones, no a las comunidades autónomas, y, después, en una prueba piloto con la cuarta parte de los recursos que, clarísimamente, no llega ni de lejos a atender las necesidades de los enfermos en situación crítica en el Estado. Una vez más, a partir de un modelo centralizado que escurre la vía administrativa competencial. Por lo tanto, lo que deben hacer las comunidades autónomas para evitar esta situación es pedir urgentemente los recursos, el dinero que les hace falta desde sus consejerías de Derechos Sociales, para dar asistencia a las personas que lo necesiten y dignificar su vida y la de sus familias, que es lo que pretendía la ley ELA que se aprobó aquí por unanimidad, con el voto favorable de todos.
No podemos seguir tragándonos que lo que se aprueba en Madrid se paga en Cataluña o en cualquier otra comunidad autónoma, y mucho menos todavía cuando hubo una opinión, como decía, unánime. Y, sí, como dice Ilde, quizás hoy es el mejor día, pero nos hacen falta los recursos ya. Desde la aprobación de la ley ya nos han dejado más de trescientas personas afectadas por la ELA sin haber visto o vivido los efectos positivos de esa ley.
En cuanto a la proposición que nos trae hoy el Parlamento andaluz, vamos a votar a favor.